"La filosofia sembla que es dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat", Antonio Tabuchi.

1 de desembre del 2011

Me la dones tu

Per què m'he d'aixecar a les 7.30h del matí per arribar a classe a les 9h?
Per què he d'anar a classe a les 9h?
Per què he d'anar a classe?
Per què he d'estudiar?









El panorama que m'espera no és que sigui negre, és que, simplement, no existeix tal panorama. No tinc objectius pels quals lluitar, ni metes, fins i tot no tinc cap somni, ja que tots han marxat en veure el que ens espera. Tots els al·liscients s'han esfumat i ens queda poc pel qual lluitar. Poc, per por a dir res. Bé, per una cosa sí que vull lluitar i lluitaré, una cosa que sí que em fa aixecar quan sona el despertador, em fa treballar i estudiar, em fa estimar i sentir, em fa viure i somiar. Per tot això, penso aixecar-me i lluitar per tot, perquè la força que em falta dia a dia me la dones tu ;) 


Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

27 de setembre del 2011

No és només un cafè






El títol és molt simple, però és clar. Quan faig un cafè (ho poso en primera persona perquè algú pot discrepar), no és només un cafè, sinó converses, mirades, confessions, somriures, preguntes, sorpreses, emocions, sentiments, companyia, "campana", distracció... podria continuar la llista fins molt avall, però és que un cafè ho pot ser tot. 


Desitges que s'acabi la classe per anar a la màquina a buscar un bon cafè calent i allí et trobes a mitja classe fent cua esperant pitjar el botó de "cafè tallat" o "cafè amb llet". 


Cafè és preparar el sucre a la taula, agafar les culleretes i posar-te davant el televisor esperant que comenci la sèrie de després de dinar. 


Cafè és esperar una persona que arriba amb retard i t'ajuda a matar el temps. 


Cafè és no voler fer classe i anar a posar el cul a algun lloc, normalment el bar. 


Cafè és trobar-te totes a la cuina buscant desesperades un glop d'estimulant per aguantar despertes tota la nit estudiant, i aquell moment mai s'oblidarà.


Cafè és companyia en una comissaria esperant fer una denúncia.


Cafè és despertar-se i sentir la seva màgica olor que et crida per tots els sentits que ja és de dia i que fa un sol radiant. 


Cafè pot ser tot, tot el que tu vulguis que sigui.






No deixis que la realitat et faci perdre les ganes de somiar.

12 de setembre del 2011

Esquitxos d'un estiu

Locutar, gravar, emetre, cafè, agenda i directe.
Festa, aire, cervesa, ball, pub, pau.
Cine, somriures, conversa, carícies, petons, riu, abraçades.
Silenci, ball, segrest, passió, alegria, petó, ball, mirades, ganes contingudes.
Passat, present i futur, confiança i suport.
Sopar, passejar, bany, estimar, agradar, agradar molt.
Mirades, carícies, abraçades, pors, i un t'estimo.
Plors d'alegria i complicitat.
Cotxe, babosa, gallina, ocell, escorpí i mosques.
Pollastre arrebossat, fajitas, torrades i pomada.
Coves, aigües transparents, sorra, vatros.
Aquest estiu he viscut, has viscut, hem viscut.


Foto de Nat

8 d’agost del 2011

Swing life away


Perquè sí. Perquè a partir d'ara vull dir sí, vull sentir, vull estimar, vull somriure i vull viure. Vull deixar de banda els malsdecap, vull no pensar en allò que no em fa feliç, i mirar endavant, mirar-te a tu. Perquè sense voler-ho he descobert que la màgia pot estar al teu costat i no veure-la. I quan t'acaricia el braç t'adones que és més fantàstic del que t'havies pogut imaginar. S'ha acabat pensar. Començaré a ser jo.

1 d’agost del 2011

Tot això té una olor especial

Palometes i t'agafo la mà. Et beso, t'acaricio, t'abraço. Hem surt sense adonar-me'n. Aquesta nit té una olor especial, olor a tu, olor a mi, color tènue i color brillant. El tacte suau dels teus cabells i les teves paraules a cau d'orella. No sóc jo, no estic aquí. Això és una altra cosa. Això és allò que sempre desitjes i que mai arriba... fins que ho fa.







Els somnis sobrepassen la realitat

18 de juliol del 2011

Smells like happiness




Primeres impresions, sensacions i desitjos.
Allò que busques i no esperes trobar,
però que arriba i se't planta davant dels nassos
i et diu: hola!

Acords complicats de guitarra
"Smells like teen spirit", nooo
Smells like happiness!

T'abraço i no em vull separar
em susurres i encara et desitjo més,
vull menjar Cookies & Cream
i beurem una llet merengada.

Somiar en un concert
i tu al mig de la gent,
em somrius i ens oblidem de tot
només vull abraçar-te i cridar
perquè tothom sàpigue
que he vist sortir el sol. 



Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

4 de juliol del 2011

Mai no és massa tard per tornar a començar



El cos està cansat per no haver dormit la nit anterior. El peu està adolorit de trepitjar l'accelerador. El cor està content i s'obre quan arribem al paradís. Aire fresc envoltat d'arbres, una posta de sol envoltada de rosada, unes vistes engrandides per les altures. Quant cau la nit, la lluna no hi és, i al seu lloc floreixen com bolets milions d'estrelles blanques, rojes i blaves. Quant la mirada es creua amb aquesta meravella de l'univers, la meva boca emmudeix i el meu alè s'asseca. Mai havia vist el cel com el veig ara, mai abans havia vist tantes estrelles i, fins i tot, s'intueix el rastre difuminat d'una galàxia. En tot això, ens abracem, apaguem les llums i cantem Camins, mentre alguna llàgrima surt per veure el cel il·luminat.
"Mai no és massa tard per tornar a començar, pren la direcció del teu cor"



Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

20 de juny del 2011

Quan la galeta cau amb la banda del cacao a dalt


Una tarde et poses a dormir per descansar la vista i el cap. A fora fa fresca i està ennuvolat. Et despertes sobresaltada pensant que has dormit 8 hores i només fa 15 minuts que ets al llit. Quan t'aixeques, a fora hi fa un sol i una calor que penses: "Vale, he estat hivernant dos dies seguits". Tens encara el cor adormit i penses que hauries d'estudiar, tot i que les ganes han agafat les claus de casa i han anat a fer un vol. Sí, sento que acaben d'agafar l'ascensor. Et prepares un bon cafè amb llet i unes galetes maria amb crema de cacao, que fan una pinta que ja notes el gust abans de provar-les. Ja ho tens tot: apunts, cafè amb llet i galetes. La sorpresa arriba quan una galeta se t'escapa de les mans i penses: "Allí on vagi a parar, serà un merder amb tot el cacao pel terra". Però et sorprèn quan la galeta cau amb la banda de cacao a dalt. Com si no hagués passat res te la tornes a posar a la boca, sense manies. Serà senyal que alguna cosa està començant a canviar?


Que la realitat no et faci perdre les ganes de somiar.

13 de juny del 2011

Cada cop li veig més sentit a aquest bloc, als somnis en general.
Exposició el cos de les pàgines (memoria de bitàcola), d'Antònia Ripoll

Sé que és típic, en sóc conscient, voler viure als nostres somnis, però és allí on hi ha el que vull, és allí on sóc jo, és allí on somric, on estimo i on m'estimen. Hem fa ràbia que el cosmos o qui cullons sigui hagi decidit que hem de viure en aquest planeta anomenat "Terra", on només hi trobem merda, guerra, por, corrupció, tristesa, pobresa. Hem fa ràbia no poder viure en el món dels somnis sempre. 

Probablement el món dels somnis és tan preciós perquè només hi vivim durant uns minuts o unes hores. Per aixo la felicitat que vivim allí és més gran que qualsevol que podem viure al nostre món diari.


Disfrutem els somnis fins que puguem, encara que estiguin plens de falses il·lusions.
Somiadora Emboirada.

6 de juny del 2011

Y todo es por el ambiente de primavera...






Nubes y mariposas.

Mariposas revoloteando entre las nubes altas pero dispersas.
-¿Qué tiempo hace en tu nube?
-Sol, ¿qué tiempo quieres que haga? Vaya preguntas.
-Pues si hija, hago unas preguntas que realmente dan asco.

Maravillas, palabras bonitas, sonrisas y suspiros.
Suspiros de deseo.
Deseos insoportables que te quitan la respiración y hacen que creas que no puedes continuar.
Las horas pasan.
Respiras y sigues viva.
Deseas, quieres, amas y callas.
Hay amores que callan y duelen.
Amores qeu desean más de lo imaginado y visible.
Amores que renuncian y lloran.
Renuncian por no perderlo todo. Ahí también esta la magia.

Y todo es por el ambiente de primavera...

5 de juny del 2011

Sempre... igual.

De vegades fem una foto o un dibuix sense pensar. El fem i punt. El fem perquè ens avorrim, o perquè ens adormim. El fem perquè estem tristos i no volem parlar amb ningú. El fem perquè sentim algo que no volem explicar a ningú.

Ens creiem que ho fem sense fixar-nos, i en realitat tenen més sentit del que ens podríem haver imaginat.






30 de maig del 2011

avisa'm, abans no marxis

 "merda, i si s'acaba el món, què. que no ho teníem previst i encara tenim mil coses per fer. i llavors clar. nosé, què faríem? potser fer tweets apocalítptics, donar les gràcies als nostres pares, dormir menys, que total. tindríem por i no sabríem si dir-ho. o com dir-nos les coses mai dites. les coses que volia explicar-te, pensava l'altre dia, però no m'atrevia perquè potser tu no. els plans pendents, allò d'un dia li diré alguna cosa, que no hi perdrem res. però al final callem, que aquí ningú vol perdre estabilitat i per això ens abanderem a l'anar fent. clar que si el món s'acaba, arribaran les presses. escrivim tots els mails pendents, arreglem comptes i desordenem consciències. que potser no, només són finals de capítol amb morts tirats al mar i celebracions incòmodes, però tot és estrany. jo què sé, i si s'acaba el món, què. llavors no s'hi valdrà dir demà ens pertany, la por accelerarà els desitjos i sortiran les paraules que abans frenava una por diferent. potser hi haurà abraçades i direm molta sort, per dir alguna cosa."




Aquesta entrada NO és meva. És del blog cafè i diari  , un blog que admiro realment. Vaig trobar aquesta entrada i vaig pensar: és el que fa molt de temps penso, i mai m'havia atrevit a escriure, i tampoc ho hagués pogut fer millor que ella. Per tant l'hi he agafat prestat i aquí la teniu. Realment m'encanta!


Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

22 de maig del 2011

Somnis que es fan realitat

Avui va per un gran somni, un somni que TOTS estem fent possible!


Plaça Catalunya, 18 de Maig, a les 21.30h.

El somni d'una societat millor, lliure, participativa i feliç. Quan sóc dins la Plaça Catalunya, em dona la sensació que estic somiant, i no vull despertar-me mai. És un lloc on sóc feliç. És un lloc ple de somnis, que s'estan convertint en realitat.

8 de maig del 2011

Aigües mortes en moviment



Aquí em trobo, asseguda contemplant com l'aigua corre riu avall. Una aigua trista, sola, però que continua endavant malgrat tot. Els arbres tambalegen al seu costat sense fer-li cas. Al seu voltant, la civilització continua el seu dia a dia, sense adonar-se que aquest dia a dia acabarà destruint l'escència d'aquesta aigua.
Un lloc on la vista es fa petita per abarcar cada detall, on la ment es fa gran i on el cor s'estremeix de veure com un lloc amb tanta vida s'està morint poc a poc. Tot i així, jo no deixaré mai de visitar-te.



Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

3 de maig del 2011

Vida entre vidres trencats


Som vida entre vidres trencats
pors entre valentes mirades
agresions entre carícies amargues
plors enmig d'alegries sobtades.

Ets somnis fets realitat
ocell amb ganes de volar
ulls clars absorbint la lluna
paraules tendres vora el foc.

Sóc un perfil desgarrat
destronat del cim més alt
divagant amb l'ànima i el jo
entre llàgrimes, fum i tabac.


26 d’abril del 2011

M'he dit mil cops que no escriuria aquest text

Lluny, a prop
núvols, sòl
fosc, colors
molt, poc
nou, vell
ple, buit
bo, dolent
...

No crec que us interessi, però us he de dir que sóc una persona contradictòria. Sí. M'ha costat veureu-ho, però al final me n'he adonat. M'he dit mil cops que no escriuria aquest text.

Pensava tenir les coses clares, quan de sobte tot es torna fosc.
Un dia et diré que no m'agraden els plàtans, i el següent seran el meu esmorzar.
M'agrada més el profe B que l'A, però l'A té alguna cosa que... sense dubte m'agrada més que el B.
Pensava tenir la ment molt oberta, i així ho he proclamat als quatre vents, i un canvi en la meva manera de sentir em fa estar asseguda en un racó amb les cames plegades i el cap entre les mans, tremolant de por.
Segurament estaria dient que em fan por les alçades mentre em tiro amb paracaigudes.
M'he dit mil cops que no escriuria aquest text.
Aquí estem, fent gala de les meves contradiccions.


Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

23 d’abril del 2011

Avui he somiat que era Sant Jordi



Avui he somiat que era Sant Jordi.
He somiat que em despertava amb ressaca, ressaca d'una gran nit. Després de dinar amb tranquil·litat, baixava la Rambla plena de gom a gom, sola, sense hora ni destí, només mirant a costat i costat, esperant trobar alguna cosa que encara ara desconeixo. Mirava tots els llibres, llegia els títols sense entendre'n cap. No m'importaven els llibres ni els títols, només volia caminar. He somiat que trobava companyia i seguia caminant. També hem prenia un refresc per vèncer la calor. De cop i volta em trobava enmig d'un concert, amb gent especial. Era un lloc diferent, no venien llibres ni roses. Venien melodies desgarrades, que arribaven fins l'ànima, guspira estel o carícia. L'últim que he somiat és que vagava pels carrers de l'eixample buscant un lloc per sopar, en la millor companyia.
Sí, he somiat en un Sant Jordi molt especial.

10 d’abril del 2011


El cel era gris. Tot estava fosc. L'habitació estava plena de gent, gent que jo coneixia molt. Davant nostre estaves tu, parlant. No recordo amb quines paraules ho vas dir, però de cop tots ens vam posar a plorar. Jo vaig sortir de l'habitació i notava com si el cor m'anés a fallar. L'aire no em passava i m'estava ofegant. Vaig començar a respirar ràpid, molt ràpid i cada cop m'entrava menys aire als pulmons. No podia ser! No em podia creure, no volia creure'm el que ens acabaves de dir: t'operarien a vida o mort.

Què faria si no et tornava a veure? De petitetes sempre havíem estat juntes. No recordo cap moment de la meva infància que no hi fossis tu. Quan em passava pel cap que, probablement, mai més compartiríem cap moment juntes, una punxada profunda em sortia del cor. Estava arraconada al terra, al passadís. No em podia incorporar, el món se m'havia fos. T'estimava massa com per quedar-me dins l'habitació veient com tothom estava plorant i tu, immòbil sense dir res. No podia soportar la idea de perdre't, no.

El dia havia d'arribar. Per molt que m'esforcés en evitar el tema, el dia havia arribat. No vaig dormir en tota la nit. Eren les 5 de la matinada i ja m'havia vestit. Asseguda al llit, esperava que el despertador toqués per marxar corrents cap a l'hospital. No vaig agafar taxi, necessitava córrer, córrer molt. Vaig ser la primera arribar, i em vaig abraçar a tu amb força, durant molt de temps. I vaig plorar, vam plorar com dues nenes petites. Podria ser que no ens tornéssim a veure, i això em desfeia l'ànima. Et vaig abraçar fins que l'infermer et va venir a buscar. Vaig mirar com entraves per la porta del quiròfan, i les portes es van tancar.

Notava un pes dins al pit que no podia soportar. Les llàgrimes em rodaven per la cara i no podia fer més. Tampoc volia. Necessitava treure tot el dolor i l'angoixa que tenia dins. Passaven les hores i jo m'anava apagant. Les esperances eren poques i amb el temps, les poques que quedaven, s'anaven evaporant.

De cop vaig sentir que s'obria la porta del quiròfan i no vaig gosar girar-me. Ho vaig fer quan vaig sentir el soroll de les rodes del llit que s'aproximaven a mi. Quan em vaig girar, estaves estirada al llit, dormint, plena de tubs i amb el bip-bip-bip encés. Vaig començar a plorar i a riure a la vegada i et vaig abraçar. Tu no te'n vas adonar. Vaig córrer pels passadissos cridant i dient a tothom: se n'ha sortit, és viva! Fins que vaig arribar a la porta de l'hospital, i les forces se'm van acabar.

M'he despertat al meu llit. Són les 7.30 i toca anar a classe. Estic exausta, i amb el pes encara dins al pit.
Espero no tornar-ho a somiar mai.



Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

4 d’abril del 2011

Tu, el meu somni

Estic segura que aquesta nit tu seràs el meu somni.



Sé que et veuré baixant pel carrer, amb el gos, anant a caminar. Sé que em diràs: "Ei! on vas? Vine vine, que em de parlar. Io teu dic a tu perquè sé que tu ets responsable i...", i segurament m'explicaràs alguna peça que mos falta a tocar, o em diràs que queden uns diners que s'han de pagar. Sé que enlloc de dir adéu, em cantaràs uns versos de despedida, i marxaré amb un somriure a la boca. I tu amb el gos carrer avall. Ens trobarem a la nit a casa teva, tots, i veig molt clar que arribarem amb un pastís adornat amb un 41 al damunt, i tu no t'ho creuràs. Sé que aquesta nit seràs la persona més feliç del món, i ens contaràs mil i una històries, i nosaltres et mirarem embobats.

Sé que aquesta nit, les meves llàgrimes mullaran el coixí.

Perquè el valor de l'amistat no te límits. Perquè quan t'arrenquen un amic del teu costat, una part d'ell es queda amb tu, però també una part de tu marxa amb ell.

Simplement, et porto dins, i cada dia em recordo de tu.





Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.






28 de març del 2011

Perversos no-sexuals


Perquè no vull que s'acabin escenes com aquesta
Fotograma de la sèrie "Infidels".


Que ens està passant als catalans? És possible que ens ruboritzem per veure uns pits i un cul nu a la televisió? A n'aquestes alçades ens hem de preocupar per no esnenyar coses tant naturals com és el sexe humà (i entenent per sexe humà la part física, no em refereixo a l'acte en sí)? L'altre dia vaig sentir a la ràdio que a les sèries televisives catalanes hi ha més escenes de llit, últimament, que a qualsevol americana, i de lluny. Cal que això sigui notícia? És que els americans no follen o què? No passa res per ser realistes i mostrar en una sèries un ambient quotidià, entre el qual es troba el sexe.
Les millors sèries catalanes que ha emès tv3 aquests darrers anys, han tingut escenes de sexe magnífiques, amb una passió i un amor envejable per qualsevol. Escenes, de vegades, que et marquen profundament. I, repeteixo, només a les millors sèries.
Plantejem-nos com estem si ens preocupa veure un pit o un cul nu a la televisó i, per altra banda, ens agrada veure (i mostrar) els cadàvers al dipòsit dun hospital, víctimes d'una guerra civil.
Ja no se que collons pensar...

27 de març del 2011

*

Tinc por quan els somnis interfereixen massa en la realitat...


23 de març del 2011

Sol, no vull que surtis

Quant surt el sol
res és igual
     
 NIT                                                                            MATÍ 
Vull ser feliç                                                    Quina merda de dia,
                                                                       vull que arribi la nit


Ara seré valenta, sí!                                         Menys mal que no
                                                                        vaig ser valenta


He de ser sincera                                             No servirà de
                                                                       res ser sincera


M'emociono, ric, ploro                                    Seràs cutre?
                                                                      Vesteix-te, va!


No tinc son, m'apeteix imaginar                       Merda de despertador.
                                                                       Calla, vull dormir!


Somnis, idees, pensaments, sentiments            Mala llet, desgana,
                                                                       tristesa, ràbia


Algun dia parlaré                                             Callaré per sempre



Llàgrimes al coixí                                            Coixí a l'armari



T'estimo                                                           M'odio per fer-ho



Bona nit                                                           (Bon) dia




Que la realitat no et faci perdre les ganes de somiar.

16 de març del 2011

Records a l'estació del tren (Final)

Havia d'agafar el Tren


L’endemà al matí, uns cops la despertaren. Trucaven a la porta de la seva habitació, i els seus pares no hi eren.
-        Qui és?
-        Sóc l’Enric, que puc passar?
-        Si home, i tant! Avant, avant.
L’Enric obrí la porta, i entra a l’habitació amb l’esmorzar.
-        Bon dia, dormilega. Com et trobes?
-        Bon dia? Com que bon dia? Que quina hora és?
-        Són les 9 del matí –l’Enric respongué sobtat.
-        Ui! Doncs si que he dormit, només hem vaig estirar una estona ahir al vespre per veure si em passava el mal de cap, però veig que he agafat la son de la nit –l’Airun es posà a riure.
Mentre els dos reien, i xerraven de les seves coses, se sentiren passos a la porta.
-        Ehem! Que es pot? –era la senyora Manlleu, que venia a veure com estava a noia.
-        Com et trobes Airun? Ja veig que estàs molt ben acompanyada –i mirà l’Enric amb un posat seriós–. D’això... Enric, podries sortir un moment, que vull parlar amb tu?
-        Si tieta, ara surto.
Ja fora al passadís, la tieta començar el seu discurs.
-        Mira Enric, t’ho diré ben clar: m’ha vingut a parlar el Manel, que està força enfadat. Diu que no vol que la seva nena vagi amb un noi com tu. No vull que facis patir a aquesta nena, que només te setze anys, Enric! Sembla mentida, que tu que en tens dos més, et comportis com si en tinguessis dos menys. Deixa a aquesta noia en pau, deixa que faci la seva, sinó vols acabar malament amb els seus pares.
-        Tieta! Com em pots dir això? Saps que sóc incapaç de fer mal a ningú, i menys a ella. Me l’estimo de veritat, a l’Airun, no és cap tonteria com tots us creieu. Jo us demostraré que això es vertader, i si fa falta me n’aniré a estudiar la carrera prop d’on viu ella, per poder passar més temps junts.
-        Enric, fem-se cas, no...
-        No! No tieta, no! No te’n faré, de cas. Aquesta vegada seguiré el que em diu el meu cor. I ara mateix em diu que l’estimi tot el que pugi, i això faré. Fa només tres dies que la conec, però no la vull deixar perdre.
Deixà la tieta al passadís i tornar a l’habitació, on l’Airun ja s’havia cruspit tot l’esmorzar.
-        Vaja, Airun, si que tenies gana!
-        Si tenim en compte que ahir no vaig sopar... sí, sí que en tenia – els dos es posen a riure sense poder parar.
-        Vinga, vesteix-te que anirem a fer un tomb pel poble a veure si t’animes una mica. Si vols et presentaré els meus pares.
-        Ah, si? Hem fa molta il·lusió, de veritat.
-        Doncs canviat ràpid i t’espero baix. No tardis eh? –l’Enric marxava cap a la porta i...
-        Enric!
-        Si?
-        És que... no m’has fet el petó de bon dia. I pensant-ho bé, tampoc em vas fer el de bona nit.
L’Enric s’acostà a ella i li feu, no dos, sinó tres petons. Finalment, marxà per la porta.
Quan l’Airun s’acabà de vestir, agafà la bossa, les ulleres de sol, i tancà la porta de l’habitació. Se sentia molt millor que la nit anterior. Els tres dies que fa que era a la casa, els havia viscut molt intensos, igual que visqué els tres següents, acompanyada, en contra de tothom, per l’Enric. Ell li presentà els seus pares, que no sabien res del que havia passat a la casa, també li presentà els seus amics, uns nois encantadors, i sobretot l’Antoni, el seu millor amic, el de debò, perquè aquell que li va fer la mala passada amb aquella noia, ja havia desaparegut del poble. L’Antoni sí que era simpàtic, i molt! Era molt animat, i sempre la feia riure. Sempre quedaven amb els amics al vespre, per passar una estona, i sempre en passava alguna. Un dia l’Antoni es picà el dit jugant al billar, l’altre els caigué el got del refresc per sobre el dominó i l’amo del bar per poc els mata, etc. Moltes i moltes històries que sempre recordaria.
També seguien anant a la font. Era el lloc que més estona visitaven. Un dia fins i tot, l’Enric li preparà un dinar improvisat, amb un tapet al terra, i el cistell d’anar al camp. Aquell dia l’Airun es féu un fart de riure.
També van tenir part negativa, aquells tres dies. El pare de la noia seguia amb les seves manies, i cada dia s’encarava amb l’Airun, però ella intentava fer les orelles sordes, i seguir passant. Però un dia es trobaven tots dinant al menjador de la casa rural. El silenci regnava a la taula.
-        Amor –a l’Airun se li escapà– Enric! Em pots passar la sal, si us plau?
-        És clar, pren.
-        Quina amabilitat i quin amor que es respira, oi Paquita? –el Manel parlà amb un to sarcàstic.
-        No comencem pare!
-        Jo no començo ni acabo res, ets tu la que ho has començat i la que ho has d’acabar d’una vegada si no vols que m’hi posi pel mig de veritat!
-        T’he dit que ningú ni res es podrà posar al mig –l’Airun s’aixecà exaltada–, em sents? Ningú!
En dir això, l’Airun callà de cop, i s’agafà a la taula com si anés a caure. Estava blanca com el paper, quasi no tenia força. L’Enric s’aixecà a temps per agafar-la abans que perdés el coneixement.
Quan l’Airun obrí els ulls, es trobà envoltada dels seus pares. Era a l’habitació. Ho veia tot emboirat.
-        Airun, filla estàs bé? –l’actitud del pare tronà a canviar.
-        Tu deixa’m! –callà– Mare, que m’ha passat?
-        Has perdut el coneixement filla –a la mare se li escapà un llàgrima de l’ull, però l’Airun no ho va veure.
-        És que m’he posat molt nerviosa, ara ja em trobo millor –provà d’aixecar-se i el seu pare l’aguantar–. Que em deixis, que tu l’únic que vols és separar-me d’ell!
-        Vulguis o  no, demà ens en tornem a casa, i us haureu de separar –el to del pare no era de ràbia.
-        Físicament, sí. Però què, estàs content, oi? No sé com pots ser així!
-        Airun! No estic content que no puguis aconseguir la felicitat, només vull que no hagis de patir.
-        Patir perquè, pare? No sóc prou grandeta com per saber on és la meva felicitat? Deixa’m buscar-la a mi!
-        No puc... –el pare semblava desesperat.
-        Per què no pots, pare? Per què? –l’Airun tornà a cridar, estava quasi plorant.
-        Perquè tens... perquè tens leucèmia!
En aquell moment, el món es parà per a l’Airun. Ho havia sentit bé? Leucèmia? Càncer? Com podia ser? Si mai no li havien trobat res. No ho assimilava. S’assegué altra vegada al llit, amb el cap recolzat en una mà, amb els ulls oberts intentant comprendre la situació. La mare arrancà a plorar, impotent. El pare no es pogué contenir.
-        Per què? Per què m’ho heu amagat durant tot aquest temps?
-        Filla... –la mare no sabia com dir-li– això ho pateixes des què vas néixer, sempre ho has portat damunt, i d’aquí els mal de cap, i els marejos... ho sentim, però volíem esperar una mica més per dir-t’ho.
-        Airun, jo, el teu pare, no he fet tot el que he fet per pur egoisme, sinó que ho he fet pensant amb tu. Els metges ens van dir que no sabríem exactament quant temps aguantaria el teu cor, podrien ser mesos, anys...
-        Gràcies –a l’Airun li queia una llàgrima rostre avall–. Gràcies per haver-m’ho dit ara. No us retrac res del que heu fet, ara que ho entenc tot, però si us plau, deixeu-me sola. Feu passar l’Enric que sé que és aquí fora perquè no l’heu deixat entrar.
-        Airun filla... –digué la mare.
-        Digueu-li que entri i marxeu, si us plau.
Els pares deixaren sola a l’Airun i li digueren a l’Enric que entrés a l’habitació. El noi en veure als pares plorant, no es pensà que la cosa fos tan greu.
-        Enric, seu –el noi segué al seu costat– el que et contaré, segurament, no t’agradarà. Demà marxem. He estat parlant seriosament amb els meus pares, i he arribat a la conclusió que tenen raó. No em convé estar amb un noi més gran que jo. Hem podria fer mal, i això no ho puc consentir. Primer és la meva família. Ho sento Enric, però aquí s’acaba tot. No et negaré que aquesta setmana ha estat molt bé, i t’ho agraeixo, però s’ha d’acabar.
-        Però, Airun –el noi estava totalment descol·locat–, el que m’estàs dient no té cap lògica. Saps que t’estimo, i em pensava que tu també, que lluitaríem per això nostre, no t’entenc, Airun, no t’entenc.
-        Mira, millor que marxis a casa i que esperis al dilluns a tornar, quan ja haguem marxat. Sé que m’estimes, però jo a tu no tant. Ho sento, però no ho puc allargar més, Marxa! Ves-te’n!
El noi només callà, s’aixecà i, caminant amb els peus pesats, es dirigí cap a la porta i digué:
-        Fins sempre, Airun. Jo sempre et portaré dins meu –quan ja era fora al passadís, arrencà en plors.
L’Airun no es pogué contenir. Ella li voldria dir que se l’estimava més que res en aquest món, que no volia marxar d’aquell poble, que allí havia trobat el que sempre havia estat buscant: la felicitat. L’havia trobat al seu costat, al de l’Enric i al poble de Cirne. Però no li podia dir, perquè també li hauria de dir que estava malalta, i això el faria patir. Marxaria al dia següent, ell no hi seria, i sempre el recordaria en els moments bons.

En arribar el diumenge, la família Pedret ja tenia les coses preparades per posar a la maleta. L’Airun i la mare acabaren de fer les maletes, i les deixaren fora al passadís perquè el pare les baixés al cotxe. Quan estaven tancant la porta de l’habitació, la mare li pregunta a l’Airun:
-        Com s’ho va prendre l’Enric?
-        L’Enric no en sap res, no li he volgut dir. Deixem-ho aquí, si us plau, no en vull parlar.
Tots tres arribaren a la porta de baix per agafar el cotxe per marxar cap a Sinevit. S’acomiadaren dels senyors Manlleu i cap a casa. A l’Airun aquell viatge se li féu amarg: el no poder acomiadar-se de l’Enric, la persona que més havia estimat; ni del lloc amb la font, on s’havia fet l’únic petó d’amor vertader, que mai ningú li havia fet. Havia viscut una de les millors experiències de la seva vida, i probablement l’última.”

Els amics no arribaven, però l’Airun havia d’agafar aquell tren, ja que feia tard. “Ja vindran amb el pròxim... o, posats a pensar, més val que no vinguin”. El tren tocà l’últim xiulet, ja no esperava ningú més. Agafà el bitllet, pujà al tren i quan era dalt...
-        Airun, filla, Airun, espera, no marxis, encara no –la veu del seu pare i la seva mare, li retronava per dintre, però no podia evitar agafar aquell tren, ella sabia que era el seu tren, als altres, no els calia portar pressa per agafar-lo.
Finalment, el tren començà el seu recorregut, i ja no hi havia marxa enrere...

-------------------------------------------------

-        Airun, filla, Airun, espera, no marxis, encara no –la mare cridava al llit de la filla,  desesperadaaguanta una mica més, si us plau! –però ja no hi havia res a fer.
-        Paquita, deixa-ho. Ja està. S’ha acabat.–els dos s’abraçaren i no pogueren contenir les llàgrimes: l’Airun havia mort.

Arribà el dia fatídic de l’enterrament, aquell dia que no volem mai que arribi, i que sempre acaba arribant, vulguem o no vulguem. Els amics estaven desolats. Cadascú tirà un objecte personal dins el fèretre, com a record de l’amor que sentien per ella. Els familiars estaven al costat dels pares, escoltant el condol de tota la gent del poble de Sinevit. Anava passant la gent, fins que un digué:
-        L’acom... –no pogué acabar la paraula per l’emoció i els plors els acompanyo en el sentiment, senyors Pedret.
De seguida van conèixer aquella veu.
-        Enric! –la mare l’abraçà fortament, i el pare féu el mateix.
-        Ho sentim, Enric, ella no volia...
-        No heu de sentir res, ni vosaltres ni ella. Va fer el millor que havia de fer. Moltes gràcies per avisar als meus tiets. Jo me l’estimava de veritat sabeu? –l’Enric feia ulls d’haver plorat durant dies.
-        Enric, ella sempre t’ha estimat. Aquests dies no t’ha oblidat ni un sol instant. Cada dia es preguntava si havia fet el correcte en no dir-t’ho. Té! Això ho estava escrivint el dia que ens va deixar –el Manel li féu entrega d’un dossier, que portava per títol “Cirne. Història d’un amor”­–. Volia que t’ho féssim arribar un cop ella no hi fos.
L’Enric s’acomiadà de la família i tornà al poble amb el dossier ben agafat amb la mà. Quan arribà a seva casa, deixà el cotxe i anar a peu fins la font, amb el dossier baix el braç. S’assegué al banc on l’havia besat per primer cop, i comença a llegir. S’anava fent fosc, però hi havia prou llum per poder llegir. La cara de l’Enric era un ball de llàgrimes, de vegades algun somriure. En acabar ja el dossier, volgué llegir les últimes línies en veu alta perquè es quedessin gravades en aquell lloc per sempre:
-        Tots tres arribarem a la porta de baix per agafar el cotxe per marxar cap a Sinevit. Ens acomiadarem dels senyors Manlleu i cap a casa. A mi aquell viatge se’m féu amarg: el no poder acomiadar-me de l’Enric, la persona que més havia estimat; ni del lloc amb la font, on m’havia fet l’únic petó d’amor vertader, que mai ningú m’havia fet. Havia viscut una de les millors experiències de la meva vida, i probablement l’última.
Per a l’Enric, amb amor,
Airun,
la noia que sempre t’ha estimat i sempre t’estimarà.”