Aquí em trobo, asseguda contemplant com l'aigua corre riu avall. Una aigua trista, sola, però que continua endavant malgrat tot. Els arbres tambalegen al seu costat sense fer-li cas. Al seu voltant, la civilització continua el seu dia a dia, sense adonar-se que aquest dia a dia acabarà destruint l'escència d'aquesta aigua.
Un lloc on la vista es fa petita per abarcar cada detall, on la ment es fa gran i on el cor s'estremeix de veure com un lloc amb tanta vida s'està morint poc a poc. Tot i així, jo no deixaré mai de visitar-te.
Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.
1 comentari:
I que el que forma part dels nostres somnis es faci realitat!
Publica un comentari a l'entrada