"La filosofia sembla que es dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat", Antonio Tabuchi.

26 d’abril de 2011

M'he dit mil cops que no escriuria aquest text

Lluny, a prop
núvols, sòl
fosc, colors
molt, poc
nou, vell
ple, buit
bo, dolent
...

No crec que us interessi, però us he de dir que sóc una persona contradictòria. Sí. M'ha costat veureu-ho, però al final me n'he adonat. M'he dit mil cops que no escriuria aquest text.

Pensava tenir les coses clares, quan de sobte tot es torna fosc.
Un dia et diré que no m'agraden els plàtans, i el següent seran el meu esmorzar.
M'agrada més el profe B que l'A, però l'A té alguna cosa que... sense dubte m'agrada més que el B.
Pensava tenir la ment molt oberta, i així ho he proclamat als quatre vents, i un canvi en la meva manera de sentir em fa estar asseguda en un racó amb les cames plegades i el cap entre les mans, tremolant de por.
Segurament estaria dient que em fan por les alçades mentre em tiro amb paracaigudes.
M'he dit mil cops que no escriuria aquest text.
Aquí estem, fent gala de les meves contradiccions.


Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

23 d’abril de 2011

Avui he somiat que era Sant Jordi



Avui he somiat que era Sant Jordi.
He somiat que em despertava amb ressaca, ressaca d'una gran nit. Després de dinar amb tranquil·litat, baixava la Rambla plena de gom a gom, sola, sense hora ni destí, només mirant a costat i costat, esperant trobar alguna cosa que encara ara desconeixo. Mirava tots els llibres, llegia els títols sense entendre'n cap. No m'importaven els llibres ni els títols, només volia caminar. He somiat que trobava companyia i seguia caminant. També hem prenia un refresc per vèncer la calor. De cop i volta em trobava enmig d'un concert, amb gent especial. Era un lloc diferent, no venien llibres ni roses. Venien melodies desgarrades, que arribaven fins l'ànima, guspira estel o carícia. L'últim que he somiat és que vagava pels carrers de l'eixample buscant un lloc per sopar, en la millor companyia.
Sí, he somiat en un Sant Jordi molt especial.

10 d’abril de 2011


El cel era gris. Tot estava fosc. L'habitació estava plena de gent, gent que jo coneixia molt. Davant nostre estaves tu, parlant. No recordo amb quines paraules ho vas dir, però de cop tots ens vam posar a plorar. Jo vaig sortir de l'habitació i notava com si el cor m'anés a fallar. L'aire no em passava i m'estava ofegant. Vaig començar a respirar ràpid, molt ràpid i cada cop m'entrava menys aire als pulmons. No podia ser! No em podia creure, no volia creure'm el que ens acabaves de dir: t'operarien a vida o mort.

Què faria si no et tornava a veure? De petitetes sempre havíem estat juntes. No recordo cap moment de la meva infància que no hi fossis tu. Quan em passava pel cap que, probablement, mai més compartiríem cap moment juntes, una punxada profunda em sortia del cor. Estava arraconada al terra, al passadís. No em podia incorporar, el món se m'havia fos. T'estimava massa com per quedar-me dins l'habitació veient com tothom estava plorant i tu, immòbil sense dir res. No podia soportar la idea de perdre't, no.

El dia havia d'arribar. Per molt que m'esforcés en evitar el tema, el dia havia arribat. No vaig dormir en tota la nit. Eren les 5 de la matinada i ja m'havia vestit. Asseguda al llit, esperava que el despertador toqués per marxar corrents cap a l'hospital. No vaig agafar taxi, necessitava córrer, córrer molt. Vaig ser la primera arribar, i em vaig abraçar a tu amb força, durant molt de temps. I vaig plorar, vam plorar com dues nenes petites. Podria ser que no ens tornéssim a veure, i això em desfeia l'ànima. Et vaig abraçar fins que l'infermer et va venir a buscar. Vaig mirar com entraves per la porta del quiròfan, i les portes es van tancar.

Notava un pes dins al pit que no podia soportar. Les llàgrimes em rodaven per la cara i no podia fer més. Tampoc volia. Necessitava treure tot el dolor i l'angoixa que tenia dins. Passaven les hores i jo m'anava apagant. Les esperances eren poques i amb el temps, les poques que quedaven, s'anaven evaporant.

De cop vaig sentir que s'obria la porta del quiròfan i no vaig gosar girar-me. Ho vaig fer quan vaig sentir el soroll de les rodes del llit que s'aproximaven a mi. Quan em vaig girar, estaves estirada al llit, dormint, plena de tubs i amb el bip-bip-bip encés. Vaig començar a plorar i a riure a la vegada i et vaig abraçar. Tu no te'n vas adonar. Vaig córrer pels passadissos cridant i dient a tothom: se n'ha sortit, és viva! Fins que vaig arribar a la porta de l'hospital, i les forces se'm van acabar.

M'he despertat al meu llit. Són les 7.30 i toca anar a classe. Estic exausta, i amb el pes encara dins al pit.
Espero no tornar-ho a somiar mai.



Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

4 d’abril de 2011

Tu, el meu somni

Estic segura que aquesta nit tu seràs el meu somni.



Sé que et veuré baixant pel carrer, amb el gos, anant a caminar. Sé que em diràs: "Ei! on vas? Vine vine, que em de parlar. Io teu dic a tu perquè sé que tu ets responsable i...", i segurament m'explicaràs alguna peça que mos falta a tocar, o em diràs que queden uns diners que s'han de pagar. Sé que enlloc de dir adéu, em cantaràs uns versos de despedida, i marxaré amb un somriure a la boca. I tu amb el gos carrer avall. Ens trobarem a la nit a casa teva, tots, i veig molt clar que arribarem amb un pastís adornat amb un 41 al damunt, i tu no t'ho creuràs. Sé que aquesta nit seràs la persona més feliç del món, i ens contaràs mil i una històries, i nosaltres et mirarem embobats.

Sé que aquesta nit, les meves llàgrimes mullaran el coixí.

Perquè el valor de l'amistat no te límits. Perquè quan t'arrenquen un amic del teu costat, una part d'ell es queda amb tu, però també una part de tu marxa amb ell.

Simplement, et porto dins, i cada dia em recordo de tu.





Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.