"La filosofia sembla que es dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat", Antonio Tabuchi.

28 de gener del 2011

Records a l'estació del Tren (3a Part)

En Manel va arrenca el cotxe, agafà la primera sortida a l’esquerre, i davant seu se’ls va aparèixer la casa rural. Era una casa datada del 1850. Els seus propietaris, els Manlleu, l’havien restaurada a finals dels anys 80-90. La casa presentava una bona forma de pedra sòlida, amb grans balconades decorades amb testos de flors. Com a la majoria de cases rurals, el camí que donava pas a la casa era de terra, un detall que la feia més acollidora. Al costat de la casa, una gran piscina amb l’aigua cristal·lina, ocupava la major part del jardí, un jardí on també hi estaven col·locades, en filera, unes flors color lila amb un to blavós, que donaven un toc estiuenc al conjunt de la casa.
En aparcar, baixaren del cotxe i, en un obrir i tancar d’ulls, es van presentar una parella, aparentment d’uns 55 anys, vestits amb roba del camp, suposadament venien de treballar, i es presentaren:
-        Hola molt bona tarda, com anem? –començà l’home– Perdoneu les nostres pintes, però ara mateix acabem d’arribar de les terres, i no volíem fer-vos esperar. Som el senyor Mancar, Josep i la senyora Lleure, la Mercè. Benvinguts a la nostra casa rural. Esperem estigueu a gust a casa nostra, i si necessiteu qualsevol cosa, no dubteu en demanar-nos-ho, d’acord?
El senyor i la senyora Manlleu, es deien així per la unió dels dos cognoms: Man de Mancar, i Lleu de Lleure; ells es fan anomenar Manlleu, els senyors Manlleu. D’això, l’Airun, se’n va assabentar després de tenir una llarga xerrada amb la senyora Mercè.
-        Gràcies, molt agraïts –el pare xerrà una estona amb ells, quan finalment, decidiren pujà les maletes a l’habitació.
-        Vinguin, deixeu el cotxe aquí que no destorba –digué el senyor– agafeu les maletes i pugeu a l’habitació 28, segona planta. La trobaran en seguida, només heu de pujar les escales i arribant a la segona planta, la trobaran a mà esquerra.
Van deixar el cotxe on els van dir i agafant les maletes, es van dirigir a l’habitació 28. Les escales estaven fetes de fusta d’alzina, amb els poms de la barana de color gastat pel contacte de les mans pesades que pujaven aquelles escales dia rere dia, buscant l’habitació que se’ls havia assignat. La porta de la habitació era de la mateixa fusta que havien trobat a les escales, aquesta, però, envernissada de feia poc. En arribar davant la porta, el pare va posar la clau que els havien donat minuts abans al pany, un pany rovellat pel pas del temps. La porta es va obrir davant els seus ulls i es va deixar veure l’interior de l’habitació. Temps de passar el llindar de la porta, un armari de roure els donava la benvinguda amb la seva olor característica de frescor. Darrere d’aquest, dos llits. El primer era per a l’Airun, d’una sola plaça, decorat amb dos coixins de color ocre que feien conjunt amb el llençol groguenc. Al costat d’aquest, treia el cap un llit enorme de matrimoni que, lògicament era per als seus pares. També tenien un balcó ple de testos de flors: Roses, Margarides, Petúnies, etc. En deixar les maletes damunt del llit, el pare va fer una proposta:
-        Per què no anem a donar un tomb pel poble abans d’anar a sopar? –digué– Així coneixerem una mica més l’entorn de la casa i la seva gent.
La mare i l’Airun hi van estar totalment d’acord. Van deixar les maletes damunt dels llits, les buidaren una mica perquè no es xafés la poca roba per mudar que portaven. Deixaren l’habitació i la porta es tancà darrera d’ells. En baixar les escales es van donar compte que eren els únics hostes de la casa, però no volia dir que no n’arribessin més durant el cap de setmana.
Cirne era una poble d’uns 500 habitants, petit i molt bonic, com tots pobles situats a les valls de les muntanyes. Aquest exactament està situat a les valls de les muntanyes lleidatanes. Els seus carrers eren més aviat estrets, però a cada balconada hi trobaven flors com les que ells tenien a la casa rural, Roses, Petúnies i Margarides, de vegades però, també s’hi veia algun cactus. Alguns carrers estaven asfaltats, però d’altres eren com els dels romans, fets amb pedres. Això feia que els cotxes no hi poguessin passar o que no hi passessin tant sovint, i eren uns camins fantàstics per poder-hi caminar tranquil·lament. Les seves gents, eren unes persones encantadores, fantàstiques, plenes de vida. Cada cop que la família de l’Airun entraven en algun establiment, el calor i l’amabilitat d’aquella gent els feia sentir com del poble. També van visitar l’església, que com estava tancada, es van haver de conformar de veure-la des de l’exterior. Després es van dirigir a l’ajuntament, un edifici datat del segle XV, on al capdamunt  ballaven al vent dos banderes: la del poble de Crine i la de Catalunya. A més a més d’aquest llocs emblemàtic del municipi, van passar per davant del parc, ple de nens jugant com si fos l’últim dia de la seva existència; per la plaça del poble, pel bar, etc.
Mentre tornaven cap a la casa, comentant la seva primera impressió del poble, una veu els va parlar al darrera...

(continuarà)

23 de gener del 2011

Records a l'estació del Tren (2a Part)

Aquell poble havia sigut una oportunitat de ser feliç, i la va deixar escapar. Li feia mal, però tot i així volia recordar-ho...

“Un dia el seu pare es presentà a casa amb una carpeta de l’agència de viatges Viure Bé.
-        Pare, on vas amb això?
-        Filla, aquest estiu ens n’anem a estiuejar a Cirne, un poblet del centre de Catalunya, rural, amb les seves masies, unes vacances com les que a tu t’agraden.
-        Mare, mare –cridava l’Airun– què ho has sentit això? Ens n’anem de viatge a una casa rural! Per fi!
L’Airun no es podia creure que, el que sempre havia desitjat, havia arribat. El dia senyalat, les maletes ja eren a la porta i, l’Airun i la seva mare, la Paquita, s’acabaven d’arreglar per marxar, mentre el seu pare, neguitós com sempre, les esperava baix al cotxe. La Paquita era una dona feta i refeta, alta amb els cabells rossos i arrissats, que ella lluïa amb una bonica mitja cua.
-        Voleu fer el favor de baixar? –cridava el pare des del carrer– Però on us penseu que anem, al Ritz?
-        Ja baixem, pesat –contestaven les dos, cansades de sentir-lo.
El riure de les dos es sentia del carrer, i això feia que el seu pare s’enfurismes encara més. Finalment, les dues senyores de la casa, com les anomenava el pare, baixaren i pujaren al cotxe. L’Airun no s’hagués pogut imaginar mai que aquell viatge seria tant important.
Després de dues hores llargues de camí, barallant-se per quina emissora posar, per l’aire fred o calent, o les complicacions per trobar la casa... van arribar al lloc, a Cirne. El poble era ple de gent a aquella hora. La gent plegava del seu treball per anar a casa amb la família, o amb els amics. Les mestresses de casa acabaven de fer les darreres compres del dia, mentre s’encantaven xerrant amb aquesta i amb l’altra. Els portals de les cases, unes cases típiques del món rural, estaven plens de flors, unes flors roiges, grogues, blanques. Els parcs per on anaven passant, estaven envoltats per unes rengleres d’arbustos verds, que li donaven molta vida. Aquell poble,prometia. Després de la visita turística per Cirne, havien de buscar la casa rural per poder deixar les coses i fer un mos. Al veure que sols no se’n sortirien, el pare, en Manel, va baixar la finestra en veure que un grup de nois s’apropava pel carrer.
-        Perdoneu nois –preguntà el pare– em podeu indicar una mica com puc arribar a la casa rural? És que ens allotgem allí una dies i estem donant voltes però no aconseguim arribar-hi.

Un dels nois respongué:
-        Quina casualitat! És la casa dels meus oncles. M’alegra que aneu allí, estareu molt ben atesos. Doncs, no esteu molt lluny, aquest carrer recte, la primera sortida heu de girar a l’esquerra, i us trobareu amb la casa davant mateix.
-        Moltes gràcies noi! A veure si et veiem algun dia per la casa. Mira aquesta és la meva senyora, la Paquita; i la del darrere és la nostra filla Airun.
El noi, d’uns 18 anys, ben plantat, mirà l’Airun i li va fer un gest amb la mà donant-li la benvinguda.

-        Què? Guapa, oi? –xiuxiuejà el pare al noi, sense que ho poguessin sentir la resta.
-        No t’he de mentir! –el noi apartà la mirada de l’Airun–. Bé, us deixo continuar. Espero que ens tornem a veure. Passiu bé.
-        Gràcies noi! Adéu.


(Continuarà...)


22 de gener del 2011

Records a l'estació del Tren (1a Part)




Aquell dia de primavera es presentava ple de vida: el sol brillava amb una gran llum, la brisa de la muntanya et treia aquella xafogor que et provocava la calor del sol, i aquella olor d’estiu et feia venir només alegria al pensament. Aquell bon clima acompanyava el dinar que havien planejat, un dinar d’amics a una casa rural. Cadascú s’encarregava d’alguns aliments, i així entre tots poder gaudir d’un bon banquet. Ja amb la bossa plena amb tot el necessari, l’Airun es disposava a sortir de casa, amb les seves ulleres de sol, el seu banyador, les xancletes, la tovallola... aquell dia prometia ser un gran dia de platja. L’Airun era filla única. Tenia uns amics increïbles i se’ls estimava com ningú, encara que no sempre els ho digués.
En arribar al lloc on havien quedat, a l’estació de tren de Sinevit, encara no havia arribat ningú. Mentre esperava, una parella va arribar a l'estació. L'Airun va sentir on anaven: Cirne. De sobte, es va quedar glaçada. Aquell poble. Aquell nom. Ell. Un batibull de records es van precipitar en la ment de l'Airun. Altre cop no! Just aquell dia, no!

18 de gener del 2011

No hi ha ningú


Sento les claus a la porta. Es mouen. Es balancegen. Qui és? On va? Tinc por. Les claus meves són a la banda de dins i ningú les ha pogut tocar, a no sé que... No! El cor se m'accel·lera. Obro la porta. Crido. Ningú contesta. I qui ha de contestar? Tens raó, quina vajanada, si estàs sola!

9 de gener del 2011



Me ahogo, el agua no me deja respirar. Tengo los pulmones húmedos y la tos se acelera. Moriré. ¿Por que engañarme? Es tan evidente que no veo el motivo de sufrir. Se acabó, ya está, no pasa nada. Aceptándolo consigo que se me dibuje una sonrisa en los labios.


Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar

8 de gener del 2011

Partida d'escacs

"En la present li comunico que ha estat un plaer tenir la ..." Uns cops em fan apartar la vista de la carta. Pom pom pom. Crec que són al pis de dalt. Deixo la pluma al tinter i empenyo la cadira cap enrere. Pom pom pom. Pujo l'escalinata i sento que els cops vénen de la sala d'estar. Faig girar la clau amb delicadesa i la porta s'obre amb un suau gemec.

-Pensava que ja no venies- el senyor Martí estava assegut davant el taulell d'escacs.

No se m'ha oblidat, simplement esperava despertar-me d'aquest malson. Ara m'adono que tot això no s'acabarà fins que la partida no estigui finalitzada. M'assec al seu davant, jo sempre jugo amb les blanques. Sé que aquesta és l'última partida, i la guanyaré.

-No hem fa por jugar a casa meva. Aquesta casa sempre portarà el meu nom, m'has entès? Estàs acabat, Martí.

Ell mou primer, un peo. A la sala es respira un aire gèlid, estranyament gèlid. Les armadures estan gassades,  i les espelmes s'estan apagant, no aguanten la pressió. De obte s'apaga una de les espelmes de la taula.

-Això s'acaba, senyor Sentís.

M'està guanyant! No ho puc permetre, la casa no! El seu cavall acaba de matar la reina, hem té quasi fet. Un dels meus braços cau de la taula, no em respon.

-Ja comencem a notar la derrota, oi? Saps que quan caigui l'altre braç estaràs acabat.

Una altra espelma s'apaga. Només en queda una, i quasi no es veu el taulell. De cop, amb el seu alfil fa un escac al meu rei. El meu braç dret deixa de respondre, no puc moure les fitxes. Una brisa d'aire gèlid apaga l'última espelma que quedava encesa. Foscor.





-------------------------------------------

-Avi, i aquesta casa tant antiga?
-Aquesta casa va ser d'un tal Ramon Martí. No tenia família, però recordo que vivia amb el seu gos, el petit Sentís.

5 de gener del 2011

No sé tocar el violoncel!


Em trobo al bell mig de la Rambla amb un cello a la mà. Jo, un cello? Em diuen que l'he de tocar, que hi ha un concert d'aquí mitja hora i que actuo amb l'orquestra. No pot ser, jo no sé tocar el violoncel! Insisteixen en que he de tocar, que no hi ha volta enrere. Provo de tocar alguna nota, però totes em fan venir mal de cap. La Marta, que també toca el cello, em diu que pari, que això no és pot aguantar. I què vols que hi faci jo? Si ja he dit que jo no sé tocar el violoncel. La veritat és que la broma no m'agrada gens. No estic entenent res. Suposo que si no em saben donar cap explicació, hauré d'acabar tocant el cello, encara no sé com. Només falten quinze minuts per a la sortida a escena, i jo encara no m'he fet amb el "meu" instrument. No, això no pot ser, jo no puc actuar amb l'orquestra. Crido al violinista més jove del grup i li dic que el meu violoncel està trencat, que les notes no són les que han de ser. Ell em diu, i amb raó, que el cello està correctament i que si vull que les notes siguin les que han de ser només cal que posi els dits on els he de posar. Com si fos tant fàcil! Crido al clarinetista i li dic que el cello no funciona, hem diu que està correctament. Finalment, després de cirdar a tots els membres de l'orquestra, vaig cap al director. És la meva última oportunitat, li he de fer creure que el violoncel està trencat i que no puc actuar. El director agafa el "meu" instrument, el comença a tocar i de cop i volta la caixa de fusta del cello explota envoltada d'una petita bola de fum. El director em diu que tinc raó, que s'ha espatllat, i jo em quedo amb cara de pòquer. Lúltim que hem diu és que és culpa meva, que no l'he tocat bé. Però com us ho he de dir que jo NO SÉ TOCAR EL VIOLONCEL!!!

Quan volem que una cosa surti malament, encara que tingui tots els números per sortir bé, pot acabar sortint malament. Llàstima que no passi a la inversa.

Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

4 de gener del 2011

Tu... altra vegada



Tot estava previst. El partit, l'entrada a la butxaca, i de sobte alguna cosa imprevista. Tu. Tu no has de ser aquí. Què hi fas aquí? No t'ho pregunto, és clar, quedaria molt malament. De sobte m'adono que t'he trobat molt a faltar. Tots aquests anys t'he vist com una oportunitat que vaig perdre de ser feliç, o millor dit, hem vas fer perdre. Però mai he sentit odi. Era més aviat ràbia, però no odi. Ara veig que tornes a ser al meu costat, com per art de màgia. Estem asseguts al costat mirant el partit de futbol, però no veig qui juga. No veig ni el camp. Serà perquè estàs al meu costat? Penso que desitjaria que m'abracessis. Senzillament tu ho fas, i sense adonar-me'n ara em trobo abraçada a tu com fa 4 anys. Els teus llavis es fonen amb els meus i torno a sentir aquella tremolor del primer petó, el nostre primer petó, el meu primer petó. Si us plau, no em deixis, agafam fort i porta'm amb tu, on sigui.

Després de 4 anys tornes a aparèixer en els meus somnis i els sentiments que et tenia reneixen d'entre les centres per crear un nou foc.


Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

3 de gener del 2011

Primer somni



Aquí i ara començo el meu camí en el món dels somnis. Els propis somnis. Un cop es tanquen els ulls, només resta descansar, deixar la ment en blanc i iniciar els passos que em portaran a límits avui insospitats. És més, no em penso posar límits, perquè sobrepassar-los em causaria malestar i dolor, i no els vull en el meu món dels somnis.

M'agradaria controlar aquest món, aquesta dimensió, però sé que em serà impossible i em deixaré anar, completament. M'alliberaré de tot, TOT.

Us animo a seguir el camí al meu costat, i que disfruteu tant com jo ho faré.