"La filosofia sembla que es dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat", Antonio Tabuchi.

7 de maig del 2014

Guió tancat

És allò que està a dins. On no ho sé. Es veu que volta pel fons, ben endins, amagat entre ossos i líquid pudent. És estrany dir que existeix, i no sé ni el que és, ni com es diu ni on està. Una mica absurd sí. Alguna cosa espiritual que es converteix en física. Es recargola l’estómac i saps que es real, està allí, existeix, perquè el notes. Qui hi ha a dins? M’agrada reviure mentalment i tornar a sentir. És com mirar una pel·lícula i empatitzar amb els actors, sense ser ells.



Revisc els moments, previs, desconeixedors del que esdevindria tot plegat. Aquells moments de descobriment màgic i extrem, oblidant l’exterior i fixant-me en els teus ulls plens d’aigua de mar. L’emoció del retrobament, expectant, nervis, el teu somriure ho fa tot més fàcil. Inevitable el contacte, carícia, dolor 
insensible que m’agrada.

Assaborint el teu tacte, es tanquen els ulls, mirant-se.

Després t’acaricio l’ull una i altra vegada. Aquest també és ple d’aigua de mar. És estrany tot. Allí. Mai abans. Dos. Les hores són més curtes del que voldria.

Un adéu tendre i sincer... i per sempre.





Es tanca el guió, final tancat. Guió escrit amb el temps. Cops de cap i mals de cap. Un guió genial... i dels de veritat. 


23 d’agost del 2013

Tres puntets blancs







Al cel, a les nits, hi ha millions de puntets blancs que brillen sobre un fons negre. Lluny, assegut a la sorra, un altre punt difuminat. Desorientat, dubtòs, perdut mirant el mar. Es perdria mirant el mar, si no fos perque li fa por la seva grandesa. Acompanyat per la seva soletat, busca respostes, preguntes, busca resoldre lo impossible i entendre un caos. Per un instant, mira el cel. Es torna a perdre tal com abans ho estava mirant el mar. Va mirant aquests puntets blancs, un brilla més que un altre. N'hi ha de vermells, blaus, blancs. Ara desapareix un, ara torna. És un joc que mai s'acaba i que dura fins que un gran punt blanc il·lumina el cel i espanta a tots auqests puntets petits. El punt difuminat es fixa en dos puntets blancs molt petits, però que brillen tant que molesten, és impossible no fixar-se en ells. Són dos puntets que sempre estan allí quan el punt difuminat els necessita. Mira al cel, i apareixen els dos, sempre, seguint al difuminat allí on va. S'apaguen i s'encenen quan convé, però mai, aquests sí que mai, deixaran de brillar. 

(El poder dels Xlls)




Que la realitat no us faci perdre mai les ganes de somiar

3 d’agost del 2013

Apostem?

La gran aposta de trobar-te a tu mateix. Mil i una maneres de buscar-te, deixant cadàvers al teu pas, cossos morts que paguen la teua incomprensió i el teu desconcert. L'habitació més fosca del món, sembla una cova abandonada pel temps. Fa fàstig i et sents malament. La força ha desaparegut riu avall i t'ha abandonat a la teua sort, sense sentir-te gens afortunada. Podries dir que tot és una merda sí, però res és, només tu fas que sigui. Et creus que tot és lineal i no creus en un futur fill de puta, però existeix i és un cabró. Has de saber jugar en ell, esquivar-lo i portar-lo al teu terreny. Et porta a un joc de casualitats i trobades inesperades, partides que has de jugar i decidir. Tu trobes el camí, i has de saber saltar les pedres o xutar-les, però que no et facin mal. Hi ha jocs fantàstics que t'obren nous mons i són tan temptadors que perdries de vista el camí. 
Queda't a jugar, només si ho decideixes tu. 







Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar

23 de maig del 2013

Senzillament, i ja està


De sobte va passar. No sé com ni perquè però els llavis s'estaven acariciant. Un impuls no buscat, un desitg rebutjat, i allí estaven. Pell contra pell, el cos es confonia entre mil carícies dolçes. Passió i tendresa s'agafaven de la mà per no deixar-se mai. Recorrien el cos descobrint cada racó amagat, assaborint-lo i disfrutant. L'excitació en augment emmig d'un torrent de sensacions incompreses però buscades, al fi i al cap. Les mans acariciaven la pell amb ganes i s'agafaven els cossos per sentir-se més prop. Besava el coll amb una dolçor que feia estremir. Després del coll va venir el tors, detenent-se un instant allí, jugant. Baixava i l'excitació augmentava encara més, les carícies pujaven de to i els petits sospirs de la boca eren incontrolables. Aquells petons al coll que feien estremir i la necessitat de no separar-se ni un segon per continuar gaudint... fins al final. 

Cada racó del cos va ser descobert aquella nit per dos animes lliures, amb amor, un amor bonic i tendre, sense culpa ni remordiment. Senzillament, amor. 

22 de maig del 2013

Vells fantasmes del passat


http://4.bp.blogspot.com/-1eLp4rBDvKE/TzkhXqxSuzI/AAAAAAAAASA/6-5wGj5NG0I/s1600/noche.jpg


Bufades de vent fred,
que t'acaronen cada racó de la pell
escalfant sensacions imaginàries.
Sensacions passades i ara presents,
ganes i desitjos morts de ràbia
i melancolia.

Cremor d'estómac, incendis inexistents
riures sufocats en llàgrimes perdudes
que no entenen aquests miratges.
Miratges recussitats de les cendres,
que no saben si sí o si no,
però saben.

Il·lusions admirant una imatge,
una història, una aventura, un plaer
que res té de real, que res té d'innocent.
Innocència que ja s'ha perdut
sospirant una vegada rere l'altra,
sense que el record pugui borrar les idees.


Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar


12 de novembre del 2012

La cuadra de porcs


    A vegades ho enviaries casi tot a pendre pel cul i et quedaries ben a gust. Quan estàs rabiosa no penses en res més que matar a algú, i això és el que faria ara. El problema és que hauria de cometre un assassinat múltiple i convertir-me en una assassina en sèrie. No m'importaria massa tampoc.

    Ràbia i por, tot a la vegada. Les coses canvien massa ràpid per poder-les assimilar i fan mal, molt de mal. La superfície és plana, però l'interior és horriblement fosc. Atacs injustos i la justícia amb els assassins i capullos. El "cabronisme" és acceptat i avalat, i només fa mal a innocents. Sabeu que us dic? Que podeu anar tots a pendre pel cul, i que sou una colla de desgraciats. No destijo la vostra mort, seria desitjar massa. 

28 d’octubre del 2012



Canvis. Canvis constants al voltant. Realitats impossibles esdevingudes realitat. Allò que algun dia podria ser, és. Sense pensar, arriba. Dormir, somiar, patir, desitjar... és estimar. Estimar no ets tu, estimar és l'altre, tu no ets ningú, tu ets l'altre. Estigmes d'un passat que recordes, feliçment, però guardes en un calaix del record, tancat amb clau. La clau que ara obre una porta, una porta d'un nou matí. Despertar i uns ulls mirant, és tot. Tot i res més, per a què? La senzillesa és l'art que fa somiar, és l'au que vola i descobreix. Sense paraules, no vull paraules, paraules mortes. Què millor que un fet en comptes de paraules?