"La filosofia sembla que es dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat", Antonio Tabuchi.

16 de març de 2011

Records a l'estació del tren (Final)

Havia d'agafar el Tren


L’endemà al matí, uns cops la despertaren. Trucaven a la porta de la seva habitació, i els seus pares no hi eren.
-        Qui és?
-        Sóc l’Enric, que puc passar?
-        Si home, i tant! Avant, avant.
L’Enric obrí la porta, i entra a l’habitació amb l’esmorzar.
-        Bon dia, dormilega. Com et trobes?
-        Bon dia? Com que bon dia? Que quina hora és?
-        Són les 9 del matí –l’Enric respongué sobtat.
-        Ui! Doncs si que he dormit, només hem vaig estirar una estona ahir al vespre per veure si em passava el mal de cap, però veig que he agafat la son de la nit –l’Airun es posà a riure.
Mentre els dos reien, i xerraven de les seves coses, se sentiren passos a la porta.
-        Ehem! Que es pot? –era la senyora Manlleu, que venia a veure com estava a noia.
-        Com et trobes Airun? Ja veig que estàs molt ben acompanyada –i mirà l’Enric amb un posat seriós–. D’això... Enric, podries sortir un moment, que vull parlar amb tu?
-        Si tieta, ara surto.
Ja fora al passadís, la tieta començar el seu discurs.
-        Mira Enric, t’ho diré ben clar: m’ha vingut a parlar el Manel, que està força enfadat. Diu que no vol que la seva nena vagi amb un noi com tu. No vull que facis patir a aquesta nena, que només te setze anys, Enric! Sembla mentida, que tu que en tens dos més, et comportis com si en tinguessis dos menys. Deixa a aquesta noia en pau, deixa que faci la seva, sinó vols acabar malament amb els seus pares.
-        Tieta! Com em pots dir això? Saps que sóc incapaç de fer mal a ningú, i menys a ella. Me l’estimo de veritat, a l’Airun, no és cap tonteria com tots us creieu. Jo us demostraré que això es vertader, i si fa falta me n’aniré a estudiar la carrera prop d’on viu ella, per poder passar més temps junts.
-        Enric, fem-se cas, no...
-        No! No tieta, no! No te’n faré, de cas. Aquesta vegada seguiré el que em diu el meu cor. I ara mateix em diu que l’estimi tot el que pugi, i això faré. Fa només tres dies que la conec, però no la vull deixar perdre.
Deixà la tieta al passadís i tornar a l’habitació, on l’Airun ja s’havia cruspit tot l’esmorzar.
-        Vaja, Airun, si que tenies gana!
-        Si tenim en compte que ahir no vaig sopar... sí, sí que en tenia – els dos es posen a riure sense poder parar.
-        Vinga, vesteix-te que anirem a fer un tomb pel poble a veure si t’animes una mica. Si vols et presentaré els meus pares.
-        Ah, si? Hem fa molta il·lusió, de veritat.
-        Doncs canviat ràpid i t’espero baix. No tardis eh? –l’Enric marxava cap a la porta i...
-        Enric!
-        Si?
-        És que... no m’has fet el petó de bon dia. I pensant-ho bé, tampoc em vas fer el de bona nit.
L’Enric s’acostà a ella i li feu, no dos, sinó tres petons. Finalment, marxà per la porta.
Quan l’Airun s’acabà de vestir, agafà la bossa, les ulleres de sol, i tancà la porta de l’habitació. Se sentia molt millor que la nit anterior. Els tres dies que fa que era a la casa, els havia viscut molt intensos, igual que visqué els tres següents, acompanyada, en contra de tothom, per l’Enric. Ell li presentà els seus pares, que no sabien res del que havia passat a la casa, també li presentà els seus amics, uns nois encantadors, i sobretot l’Antoni, el seu millor amic, el de debò, perquè aquell que li va fer la mala passada amb aquella noia, ja havia desaparegut del poble. L’Antoni sí que era simpàtic, i molt! Era molt animat, i sempre la feia riure. Sempre quedaven amb els amics al vespre, per passar una estona, i sempre en passava alguna. Un dia l’Antoni es picà el dit jugant al billar, l’altre els caigué el got del refresc per sobre el dominó i l’amo del bar per poc els mata, etc. Moltes i moltes històries que sempre recordaria.
També seguien anant a la font. Era el lloc que més estona visitaven. Un dia fins i tot, l’Enric li preparà un dinar improvisat, amb un tapet al terra, i el cistell d’anar al camp. Aquell dia l’Airun es féu un fart de riure.
També van tenir part negativa, aquells tres dies. El pare de la noia seguia amb les seves manies, i cada dia s’encarava amb l’Airun, però ella intentava fer les orelles sordes, i seguir passant. Però un dia es trobaven tots dinant al menjador de la casa rural. El silenci regnava a la taula.
-        Amor –a l’Airun se li escapà– Enric! Em pots passar la sal, si us plau?
-        És clar, pren.
-        Quina amabilitat i quin amor que es respira, oi Paquita? –el Manel parlà amb un to sarcàstic.
-        No comencem pare!
-        Jo no començo ni acabo res, ets tu la que ho has començat i la que ho has d’acabar d’una vegada si no vols que m’hi posi pel mig de veritat!
-        T’he dit que ningú ni res es podrà posar al mig –l’Airun s’aixecà exaltada–, em sents? Ningú!
En dir això, l’Airun callà de cop, i s’agafà a la taula com si anés a caure. Estava blanca com el paper, quasi no tenia força. L’Enric s’aixecà a temps per agafar-la abans que perdés el coneixement.
Quan l’Airun obrí els ulls, es trobà envoltada dels seus pares. Era a l’habitació. Ho veia tot emboirat.
-        Airun, filla estàs bé? –l’actitud del pare tronà a canviar.
-        Tu deixa’m! –callà– Mare, que m’ha passat?
-        Has perdut el coneixement filla –a la mare se li escapà un llàgrima de l’ull, però l’Airun no ho va veure.
-        És que m’he posat molt nerviosa, ara ja em trobo millor –provà d’aixecar-se i el seu pare l’aguantar–. Que em deixis, que tu l’únic que vols és separar-me d’ell!
-        Vulguis o  no, demà ens en tornem a casa, i us haureu de separar –el to del pare no era de ràbia.
-        Físicament, sí. Però què, estàs content, oi? No sé com pots ser així!
-        Airun! No estic content que no puguis aconseguir la felicitat, només vull que no hagis de patir.
-        Patir perquè, pare? No sóc prou grandeta com per saber on és la meva felicitat? Deixa’m buscar-la a mi!
-        No puc... –el pare semblava desesperat.
-        Per què no pots, pare? Per què? –l’Airun tornà a cridar, estava quasi plorant.
-        Perquè tens... perquè tens leucèmia!
En aquell moment, el món es parà per a l’Airun. Ho havia sentit bé? Leucèmia? Càncer? Com podia ser? Si mai no li havien trobat res. No ho assimilava. S’assegué altra vegada al llit, amb el cap recolzat en una mà, amb els ulls oberts intentant comprendre la situació. La mare arrancà a plorar, impotent. El pare no es pogué contenir.
-        Per què? Per què m’ho heu amagat durant tot aquest temps?
-        Filla... –la mare no sabia com dir-li– això ho pateixes des què vas néixer, sempre ho has portat damunt, i d’aquí els mal de cap, i els marejos... ho sentim, però volíem esperar una mica més per dir-t’ho.
-        Airun, jo, el teu pare, no he fet tot el que he fet per pur egoisme, sinó que ho he fet pensant amb tu. Els metges ens van dir que no sabríem exactament quant temps aguantaria el teu cor, podrien ser mesos, anys...
-        Gràcies –a l’Airun li queia una llàgrima rostre avall–. Gràcies per haver-m’ho dit ara. No us retrac res del que heu fet, ara que ho entenc tot, però si us plau, deixeu-me sola. Feu passar l’Enric que sé que és aquí fora perquè no l’heu deixat entrar.
-        Airun filla... –digué la mare.
-        Digueu-li que entri i marxeu, si us plau.
Els pares deixaren sola a l’Airun i li digueren a l’Enric que entrés a l’habitació. El noi en veure als pares plorant, no es pensà que la cosa fos tan greu.
-        Enric, seu –el noi segué al seu costat– el que et contaré, segurament, no t’agradarà. Demà marxem. He estat parlant seriosament amb els meus pares, i he arribat a la conclusió que tenen raó. No em convé estar amb un noi més gran que jo. Hem podria fer mal, i això no ho puc consentir. Primer és la meva família. Ho sento Enric, però aquí s’acaba tot. No et negaré que aquesta setmana ha estat molt bé, i t’ho agraeixo, però s’ha d’acabar.
-        Però, Airun –el noi estava totalment descol·locat–, el que m’estàs dient no té cap lògica. Saps que t’estimo, i em pensava que tu també, que lluitaríem per això nostre, no t’entenc, Airun, no t’entenc.
-        Mira, millor que marxis a casa i que esperis al dilluns a tornar, quan ja haguem marxat. Sé que m’estimes, però jo a tu no tant. Ho sento, però no ho puc allargar més, Marxa! Ves-te’n!
El noi només callà, s’aixecà i, caminant amb els peus pesats, es dirigí cap a la porta i digué:
-        Fins sempre, Airun. Jo sempre et portaré dins meu –quan ja era fora al passadís, arrencà en plors.
L’Airun no es pogué contenir. Ella li voldria dir que se l’estimava més que res en aquest món, que no volia marxar d’aquell poble, que allí havia trobat el que sempre havia estat buscant: la felicitat. L’havia trobat al seu costat, al de l’Enric i al poble de Cirne. Però no li podia dir, perquè també li hauria de dir que estava malalta, i això el faria patir. Marxaria al dia següent, ell no hi seria, i sempre el recordaria en els moments bons.

En arribar el diumenge, la família Pedret ja tenia les coses preparades per posar a la maleta. L’Airun i la mare acabaren de fer les maletes, i les deixaren fora al passadís perquè el pare les baixés al cotxe. Quan estaven tancant la porta de l’habitació, la mare li pregunta a l’Airun:
-        Com s’ho va prendre l’Enric?
-        L’Enric no en sap res, no li he volgut dir. Deixem-ho aquí, si us plau, no en vull parlar.
Tots tres arribaren a la porta de baix per agafar el cotxe per marxar cap a Sinevit. S’acomiadaren dels senyors Manlleu i cap a casa. A l’Airun aquell viatge se li féu amarg: el no poder acomiadar-se de l’Enric, la persona que més havia estimat; ni del lloc amb la font, on s’havia fet l’únic petó d’amor vertader, que mai ningú li havia fet. Havia viscut una de les millors experiències de la seva vida, i probablement l’última.”

Els amics no arribaven, però l’Airun havia d’agafar aquell tren, ja que feia tard. “Ja vindran amb el pròxim... o, posats a pensar, més val que no vinguin”. El tren tocà l’últim xiulet, ja no esperava ningú més. Agafà el bitllet, pujà al tren i quan era dalt...
-        Airun, filla, Airun, espera, no marxis, encara no –la veu del seu pare i la seva mare, li retronava per dintre, però no podia evitar agafar aquell tren, ella sabia que era el seu tren, als altres, no els calia portar pressa per agafar-lo.
Finalment, el tren començà el seu recorregut, i ja no hi havia marxa enrere...

-------------------------------------------------

-        Airun, filla, Airun, espera, no marxis, encara no –la mare cridava al llit de la filla,  desesperadaaguanta una mica més, si us plau! –però ja no hi havia res a fer.
-        Paquita, deixa-ho. Ja està. S’ha acabat.–els dos s’abraçaren i no pogueren contenir les llàgrimes: l’Airun havia mort.

Arribà el dia fatídic de l’enterrament, aquell dia que no volem mai que arribi, i que sempre acaba arribant, vulguem o no vulguem. Els amics estaven desolats. Cadascú tirà un objecte personal dins el fèretre, com a record de l’amor que sentien per ella. Els familiars estaven al costat dels pares, escoltant el condol de tota la gent del poble de Sinevit. Anava passant la gent, fins que un digué:
-        L’acom... –no pogué acabar la paraula per l’emoció i els plors els acompanyo en el sentiment, senyors Pedret.
De seguida van conèixer aquella veu.
-        Enric! –la mare l’abraçà fortament, i el pare féu el mateix.
-        Ho sentim, Enric, ella no volia...
-        No heu de sentir res, ni vosaltres ni ella. Va fer el millor que havia de fer. Moltes gràcies per avisar als meus tiets. Jo me l’estimava de veritat sabeu? –l’Enric feia ulls d’haver plorat durant dies.
-        Enric, ella sempre t’ha estimat. Aquests dies no t’ha oblidat ni un sol instant. Cada dia es preguntava si havia fet el correcte en no dir-t’ho. Té! Això ho estava escrivint el dia que ens va deixar –el Manel li féu entrega d’un dossier, que portava per títol “Cirne. Història d’un amor”­–. Volia que t’ho féssim arribar un cop ella no hi fos.
L’Enric s’acomiadà de la família i tornà al poble amb el dossier ben agafat amb la mà. Quan arribà a seva casa, deixà el cotxe i anar a peu fins la font, amb el dossier baix el braç. S’assegué al banc on l’havia besat per primer cop, i comença a llegir. S’anava fent fosc, però hi havia prou llum per poder llegir. La cara de l’Enric era un ball de llàgrimes, de vegades algun somriure. En acabar ja el dossier, volgué llegir les últimes línies en veu alta perquè es quedessin gravades en aquell lloc per sempre:
-        Tots tres arribarem a la porta de baix per agafar el cotxe per marxar cap a Sinevit. Ens acomiadarem dels senyors Manlleu i cap a casa. A mi aquell viatge se’m féu amarg: el no poder acomiadar-me de l’Enric, la persona que més havia estimat; ni del lloc amb la font, on m’havia fet l’únic petó d’amor vertader, que mai ningú m’havia fet. Havia viscut una de les millors experiències de la meva vida, i probablement l’última.
Per a l’Enric, amb amor,
Airun,
la noia que sempre t’ha estimat i sempre t’estimarà.”