"La filosofia sembla que es dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat", Antonio Tabuchi.

9 de febrer de 2011

Diuen que la música amansa les feres...

Somiar és volar

Penso “Tant de bo el peu em fallés”, mentre estic baixant les escales. Quatre piso,  ja ho sé. Però m’és igual, no vull esperar l’ascensor. No vull estar ni un minut més prop d’aquella casa. Accelero el pas, encara sento la “música”, la puta “música” de sempre. No la suporto més! Arribo baix, ja no se sent la “música”. Surto al carrer amb la meva música, la que Sí que vull escoltar. Dolça besada, té gust que ja s’acaba. Sí, vull que s’acabi, vull no tornar a sentir més la “música”, aquella “música” que m’ha obligat a fugir de casa, sense tenir en compte que demà tinc un examen. Don’t worry, be happy. Baixant Balmes avall, deixo de pensar en la “música”, i decideixo que vull escriure un llibre. D’acord, fa temps que ho tinc en ment, però ara ho he de fer. Sí, amb obligació. Sé que m’he d’obligar a tirar endavant els projectes “en ment”, perquè no vull que es quedin “en ment” o acabin desapareixent. Saber que una persona està llegint les paraules que jo un dia vaig escriure (o escriuré) és una de les sensacions més meravelloses que hi ha. M’encanta. L’he sentit i la vull tornar a sentir. M’omple. Em dona vida. Surt el sol i encara plou, que t’estim massa i massa poc, que no se com ho hem d’arreglar, que som amics que som amants. Sí, un dels temes de la meva novel·la podria ser l’amor, tema recurrent però necessari en qualsevol llibre. Un amor no correspost? No, massa trist. Un amor entre amics? Uns amics que també són amants? Uns amants que no són amics? Bé, encara falta molt a pensar, però crec que l’amor tindrà un lloc privilegiat en la meva història. Sembla mentida, però fa una hora que estic pegant voltes per l’Eixample barcelonès. És hora de tornar a casa...
Obro els ulls, em trec els auriculars. Tinc l’esquena destrossada. Se m’ha marcat el respatller de la cadira. No se sent la “música”. Per fi! És hora de posar-se a estudiar.



No deixis que la realitat et faci perdre les ganes de somiar

1 de febrer de 2011

Somni perdut



Fruita. Verdura. Dolços de nata. Xocolata. Mercaders. Comerciants. tu. La gent va de compres. A una li falta pastanaga per fer el caldo de carn. A l'altra, el peix li surt per un ull de la cara, però s'ho pot pagar. No en té prou i compra escamarlants, dels bons. Dos xafarderes critiquen a la veïna perquè cada nit porta un noi diferent a casa. El mercat no para mai la seva activitat, corregudes i presses. No porto cap pressa jo. No porto cap pressa perquè et tinc al costat, ets amb mi. Hem costa creure-ho, però ets amb mi. M'agraden els teus petons, m'agraden les teves abraçades, m'agraden les teves mans, i els teus ulls. Penso que no vull que aquest somni s'acabi mai... però s'acaba.



Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.