El cel era gris. Tot estava fosc. L'habitació estava plena de gent, gent que jo coneixia molt. Davant nostre estaves tu, parlant. No recordo amb quines paraules ho vas dir, però de cop tots ens vam posar a plorar. Jo vaig sortir de l'habitació i notava com si el cor m'anés a fallar. L'aire no em passava i m'estava ofegant. Vaig començar a respirar ràpid, molt ràpid i cada cop m'entrava menys aire als pulmons. No podia ser! No em podia creure, no volia creure'm el que ens acabaves de dir: t'operarien a vida o mort.

Què faria si no et tornava a veure? De petitetes sempre havíem estat juntes. No recordo cap moment de la meva infància que no hi fossis tu. Quan em passava pel cap que, probablement, mai més compartiríem cap moment juntes, una punxada profunda em sortia del cor. Estava arraconada al terra, al passadís. No em podia incorporar, el món se m'havia fos. T'estimava massa com per quedar-me dins l'habitació veient com tothom estava plorant i tu, immòbil sense dir res. No podia soportar la idea de perdre't, no.

El dia havia d'arribar. Per molt que m'esforcés en evitar el tema, el dia havia arribat. No vaig dormir en tota la nit. Eren les 5 de la matinada i ja m'havia vestit. Asseguda al llit, esperava que el despertador toqués per marxar corrents cap a l'hospital. No vaig agafar taxi, necessitava córrer, córrer molt. Vaig ser la primera arribar, i em vaig abraçar a tu amb força, durant molt de temps. I vaig plorar, vam plorar com dues nenes petites. Podria ser que no ens tornéssim a veure, i això em desfeia l'ànima. Et vaig abraçar fins que l'infermer et va venir a buscar. Vaig mirar com entraves per la porta del quiròfan, i les portes es van tancar.

Notava un pes dins al pit que no podia soportar. Les llàgrimes em rodaven per la cara i no podia fer més. Tampoc volia. Necessitava treure tot el dolor i l'angoixa que tenia dins. Passaven les hores i jo m'anava apagant. Les esperances eren poques i amb el temps, les poques que quedaven, s'anaven evaporant.

De cop vaig sentir que s'obria la porta del quiròfan i no vaig gosar girar-me. Ho vaig fer quan vaig sentir el soroll de les rodes del llit que s'aproximaven a mi. Quan em vaig girar, estaves estirada al llit, dormint, plena de tubs i amb el bip-bip-bip encés. Vaig començar a plorar i a riure a la vegada i et vaig abraçar. Tu no te'n vas adonar. Vaig córrer pels passadissos cridant i dient a tothom: se n'ha sortit, és viva! Fins que vaig arribar a la porta de l'hospital, i les forces se'm van acabar.

M'he despertat al meu llit. Són les 7.30 i toca anar a classe. Estic exausta, i amb el pes encara dins al pit.
Espero no tornar-ho a somiar mai.

Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.