"La filosofia sembla que es dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat", Antonio Tabuchi.

28 de gener del 2011

Records a l'estació del Tren (3a Part)

En Manel va arrenca el cotxe, agafà la primera sortida a l’esquerre, i davant seu se’ls va aparèixer la casa rural. Era una casa datada del 1850. Els seus propietaris, els Manlleu, l’havien restaurada a finals dels anys 80-90. La casa presentava una bona forma de pedra sòlida, amb grans balconades decorades amb testos de flors. Com a la majoria de cases rurals, el camí que donava pas a la casa era de terra, un detall que la feia més acollidora. Al costat de la casa, una gran piscina amb l’aigua cristal·lina, ocupava la major part del jardí, un jardí on també hi estaven col·locades, en filera, unes flors color lila amb un to blavós, que donaven un toc estiuenc al conjunt de la casa.
En aparcar, baixaren del cotxe i, en un obrir i tancar d’ulls, es van presentar una parella, aparentment d’uns 55 anys, vestits amb roba del camp, suposadament venien de treballar, i es presentaren:
-        Hola molt bona tarda, com anem? –començà l’home– Perdoneu les nostres pintes, però ara mateix acabem d’arribar de les terres, i no volíem fer-vos esperar. Som el senyor Mancar, Josep i la senyora Lleure, la Mercè. Benvinguts a la nostra casa rural. Esperem estigueu a gust a casa nostra, i si necessiteu qualsevol cosa, no dubteu en demanar-nos-ho, d’acord?
El senyor i la senyora Manlleu, es deien així per la unió dels dos cognoms: Man de Mancar, i Lleu de Lleure; ells es fan anomenar Manlleu, els senyors Manlleu. D’això, l’Airun, se’n va assabentar després de tenir una llarga xerrada amb la senyora Mercè.
-        Gràcies, molt agraïts –el pare xerrà una estona amb ells, quan finalment, decidiren pujà les maletes a l’habitació.
-        Vinguin, deixeu el cotxe aquí que no destorba –digué el senyor– agafeu les maletes i pugeu a l’habitació 28, segona planta. La trobaran en seguida, només heu de pujar les escales i arribant a la segona planta, la trobaran a mà esquerra.
Van deixar el cotxe on els van dir i agafant les maletes, es van dirigir a l’habitació 28. Les escales estaven fetes de fusta d’alzina, amb els poms de la barana de color gastat pel contacte de les mans pesades que pujaven aquelles escales dia rere dia, buscant l’habitació que se’ls havia assignat. La porta de la habitació era de la mateixa fusta que havien trobat a les escales, aquesta, però, envernissada de feia poc. En arribar davant la porta, el pare va posar la clau que els havien donat minuts abans al pany, un pany rovellat pel pas del temps. La porta es va obrir davant els seus ulls i es va deixar veure l’interior de l’habitació. Temps de passar el llindar de la porta, un armari de roure els donava la benvinguda amb la seva olor característica de frescor. Darrere d’aquest, dos llits. El primer era per a l’Airun, d’una sola plaça, decorat amb dos coixins de color ocre que feien conjunt amb el llençol groguenc. Al costat d’aquest, treia el cap un llit enorme de matrimoni que, lògicament era per als seus pares. També tenien un balcó ple de testos de flors: Roses, Margarides, Petúnies, etc. En deixar les maletes damunt del llit, el pare va fer una proposta:
-        Per què no anem a donar un tomb pel poble abans d’anar a sopar? –digué– Així coneixerem una mica més l’entorn de la casa i la seva gent.
La mare i l’Airun hi van estar totalment d’acord. Van deixar les maletes damunt dels llits, les buidaren una mica perquè no es xafés la poca roba per mudar que portaven. Deixaren l’habitació i la porta es tancà darrera d’ells. En baixar les escales es van donar compte que eren els únics hostes de la casa, però no volia dir que no n’arribessin més durant el cap de setmana.
Cirne era una poble d’uns 500 habitants, petit i molt bonic, com tots pobles situats a les valls de les muntanyes. Aquest exactament està situat a les valls de les muntanyes lleidatanes. Els seus carrers eren més aviat estrets, però a cada balconada hi trobaven flors com les que ells tenien a la casa rural, Roses, Petúnies i Margarides, de vegades però, també s’hi veia algun cactus. Alguns carrers estaven asfaltats, però d’altres eren com els dels romans, fets amb pedres. Això feia que els cotxes no hi poguessin passar o que no hi passessin tant sovint, i eren uns camins fantàstics per poder-hi caminar tranquil·lament. Les seves gents, eren unes persones encantadores, fantàstiques, plenes de vida. Cada cop que la família de l’Airun entraven en algun establiment, el calor i l’amabilitat d’aquella gent els feia sentir com del poble. També van visitar l’església, que com estava tancada, es van haver de conformar de veure-la des de l’exterior. Després es van dirigir a l’ajuntament, un edifici datat del segle XV, on al capdamunt  ballaven al vent dos banderes: la del poble de Crine i la de Catalunya. A més a més d’aquest llocs emblemàtic del municipi, van passar per davant del parc, ple de nens jugant com si fos l’últim dia de la seva existència; per la plaça del poble, pel bar, etc.
Mentre tornaven cap a la casa, comentant la seva primera impressió del poble, una veu els va parlar al darrera...

(continuarà)