“Un dia el seu pare es presentà a casa amb una carpeta de l’agència de viatges Viure Bé.
- Pare, on vas amb això?
- Filla, aquest estiu ens n’anem a estiuejar a Cirne, un poblet del centre de Catalunya, rural, amb les seves masies, unes vacances com les que a tu t’agraden.
- Mare, mare –cridava l’Airun– què ho has sentit això? Ens n’anem de viatge a una casa rural! Per fi!
L’Airun no es podia creure que, el que sempre havia desitjat, havia arribat. El dia senyalat, les maletes ja eren a la porta i, l’Airun i la seva mare, la Paquita, s’acabaven d’arreglar per marxar, mentre el seu pare, neguitós com sempre, les esperava baix al cotxe. La Paquita era una dona feta i refeta, alta amb els cabells rossos i arrissats, que ella lluïa amb una bonica mitja cua.
- Voleu fer el favor de baixar? –cridava el pare des del carrer– Però on us penseu que anem, al Ritz?
- Ja baixem, pesat –contestaven les dos, cansades de sentir-lo.
El riure de les dos es sentia del carrer, i això feia que el seu pare s’enfurismes encara més. Finalment, les dues senyores de la casa, com les anomenava el pare, baixaren i pujaren al cotxe. L’Airun no s’hagués pogut imaginar mai que aquell viatge seria tant important.
Després de dues hores llargues de camí, barallant-se per quina emissora posar, per l’aire fred o calent, o les complicacions per trobar la casa... van arribar al lloc, a Cirne. El poble era ple de gent a aquella hora. La gent plegava del seu treball per anar a casa amb la família, o amb els amics. Les mestresses de casa acabaven de fer les darreres compres del dia, mentre s’encantaven xerrant amb aquesta i amb l’altra. Els portals de les cases, unes cases típiques del món rural, estaven plens de flors, unes flors roiges, grogues, blanques. Els parcs per on anaven passant, estaven envoltats per unes rengleres d’arbustos verds, que li donaven molta vida. Aquell poble,prometia. Després de la visita turística per Cirne, havien de buscar la casa rural per poder deixar les coses i fer un mos. Al veure que sols no se’n sortirien, el pare, en Manel, va baixar la finestra en veure que un grup de nois s’apropava pel carrer.
- Perdoneu nois –preguntà el pare– em podeu indicar una mica com puc arribar a la casa rural? És que ens allotgem allí una dies i estem donant voltes però no aconseguim arribar-hi.
Un dels nois respongué:
- Quina casualitat! És la casa dels meus oncles. M’alegra que aneu allí, estareu molt ben atesos. Doncs, no esteu molt lluny, aquest carrer recte, la primera sortida heu de girar a l’esquerra, i us trobareu amb la casa davant mateix.
- Moltes gràcies noi! A veure si et veiem algun dia per la casa. Mira aquesta és la meva senyora, la Paquita; i la del darrere és la nostra filla Airun.
El noi, d’uns 18 anys, ben plantat, mirà l’Airun i li va fer un gest amb la mà donant-li la benvinguda.
- Què? Guapa, oi? –xiuxiuejà el pare al noi, sense que ho poguessin sentir la resta.
- No t’he de mentir! –el noi apartà la mirada de l’Airun–. Bé, us deixo continuar. Espero que ens tornem a veure. Passiu bé.
- Gràcies noi! Adéu.
(Continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada