Aquell dia de primavera es presentava ple de vida: el sol brillava amb una gran llum, la brisa de la muntanya et treia aquella xafogor que et provocava la calor del sol, i aquella olor d’estiu et feia venir només alegria al pensament. Aquell bon clima acompanyava el dinar que havien planejat, un dinar d’amics a una casa rural. Cadascú s’encarregava d’alguns aliments, i així entre tots poder gaudir d’un bon banquet. Ja amb la bossa plena amb tot el necessari, l’Airun es disposava a sortir de casa, amb les seves ulleres de sol, el seu banyador, les xancletes, la tovallola... aquell dia prometia ser un gran dia de platja. L’Airun era filla única. Tenia uns amics increïbles i se’ls estimava com ningú, encara que no sempre els ho digués.
En arribar al lloc on havien quedat, a l’estació de tren de Sinevit, encara no havia arribat ningú. Mentre esperava, una parella va arribar a l'estació. L'Airun va sentir on anaven: Cirne. De sobte, es va quedar glaçada. Aquell poble. Aquell nom. Ell. Un batibull de records es van precipitar en la ment de l'Airun. Altre cop no! Just aquell dia, no!
1 comentari:
lluv rebas moc aunitnoc... aunitnoc tnaimos!
Publica un comentari a l'entrada