Tot estava previst. El partit, l'entrada a la butxaca, i de sobte alguna cosa imprevista. Tu. Tu no has de ser aquí. Què hi fas aquí? No t'ho pregunto, és clar, quedaria molt malament. De sobte m'adono que t'he trobat molt a faltar. Tots aquests anys t'he vist com una oportunitat que vaig perdre de ser feliç, o millor dit, hem vas fer perdre. Però mai he sentit odi. Era més aviat ràbia, però no odi. Ara veig que tornes a ser al meu costat, com per art de màgia. Estem asseguts al costat mirant el partit de futbol, però no veig qui juga. No veig ni el camp. Serà perquè estàs al meu costat? Penso que desitjaria que m'abracessis. Senzillament tu ho fas, i sense adonar-me'n ara em trobo abraçada a tu com fa 4 anys. Els teus llavis es fonen amb els meus i torno a sentir aquella tremolor del primer petó, el nostre primer petó, el meu primer petó. Si us plau, no em deixis, agafam fort i porta'm amb tu, on sigui.
Després de 4 anys tornes a aparèixer en els meus somnis i els sentiments que et tenia reneixen d'entre les centres per crear un nou foc.
Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada