La meva ànima voldria enlairar-se
però el meu cos no la deixa sortir
és com si jo volgués allunyar-me de mi.
però el meu cos no la deixa sortir
és com si jo volgués allunyar-me de mi.
L'ànima es vol escapar, vol aixecar el vol i ser sincera. Ho necessita, però sap que no pot ser. Necessitar, desitjar alguna cosa i saber que no pot ser... Per un moment el món es para i notes com una llàgrima és a punt de sortir a la llum. L'has de parar com sigui.
Llegeix.
Vale, ja està.
L'ànima vol poder caminar per l'andana de l'estació sense parar perquè se sent perseguida per unes plomes. L'ànima està farta de veure com aquest cos de merda no mou el puto cul de la cadira mentre davant dels seus morros li estan arrencant l'espinada.
L'ànima llegeix per no pensar en res. Però pensa, pensa massa, i la lectura no li serveix de res.
L'ànima mira el cos on viu i li fa fàstig. És un cos que es deixa trepitjar, però es queda callat. Un cos que plora quan ha de tallar una ceba.
Un cos que estima en bogeria, que desitja com mai no ha desitjat ningú. I per tant, pateix.
Però es limita a llegir, a llegir paraules que no enten, frases complexes que no es capaç de desxifrar.
L'ànima decideix no tornar a entrar en aquell cos. Aixeca més el vol i decideix ser feliç.
El cos continua vagant pels carrers de Barcelona, perdut, sense ànima. És un cos en pena.
Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.
2 comentaris:
Però el cos no és res sense ànima. El cos fa el que vol l'ànima... El cos és l'ànima, així que fes el que vulguis amb el cos.
M'encantaria que el meu cos fes el que vol la meva ànima, però el meu cos és inútil, és incapaç de fer res, no es mou. Li agrada somiar però mai lluita pels seus somnis.
Publica un comentari a l'entrada