- Oh! – i seguidament es quedà amb la boca oberta i callada, sense poder dir res més.
- Ara si que veig que ets una dona de poques paraules, noia –digué l’Enric en to burlesc.
- No és això, Enric, però és que aquest lloc és fantàstic, és un lloc idíl·lic!
- Carai, m’encanta que t’hagi agradat tant.
- Doncs sí... és preciós.
Els dos van seure en una banc davant mateix del rierol, il·luminat per una llum tènue. Quan ja s’havien assegut, i, per la sorpresa de l’Airun, l’Enric digué:
- Tan com tu.
Es feu un gran silenci. Cap dels dos s’atrevia a dir res.
- Quines coses tens Enric!
L’Airun es posà vermella de cop. Seguidament l’Enric va continuar:
- Mira, Airun, des del moment en què t’he vist a dalt del cotxe del teu pare, no t’he pogut treure del cap. Els teus ulls, el teu cabell, el teu somriure...
L’Airun s’adonà en aquell moment que era el mateix que sentia ella.
- Enric, tot això que dius –i va fer una pausa– és meravellós. La veritat és que ningú abans m’ho havia dit. Ets un noi fantàstic, pel poc que he pogut veure. Aquesta nit està sent com un somni, però tinc por de despertar.
L’Enric li agafà la mà.
- Doncs no et despertis. Segueix somiant mentre jo sigui amb tu. Ja sé que fa poc que ens coneixem, però és lògic que hi ha química entre nosaltres, i de moment el meu cor em diu que no es vol separar de tu.
- Jo tampoc em vull separar de tu, però només m’hi quedo dos setmanes al poble, després he de marxar altre cop a casa.
- També hi he pensat, per això t’he portat avui aquí, per poder aprofitar aquests dies al màxim, amb tu, els dos.
En acabar de dir això, la noia li agafà l’altra mà i, amb el xiuxiueig dels rierol al seu pas per la font, la llum càlida de la lluna plena i una tranquil·litat exhausta, l’Enric i l’Airun es fongueren en un tendre i suau petó.
Quan ja eren prop de les 12, l’Airun va mirar el rellotge i s’adonà de l’hora que era.
- Ui! Són quasi les 12!
- Se’ns ha fet una mica tard, però sempre podem dir que la partida del futbolí s’ha allargat una mica –digué l’Enric amb un to d’ironia.
- Ai, Enric! No tinc gens de ganes de marxar, em vull quedar tota la nit amb tu! –l’Airun no podia treure els ulls del seu company.
- Què algú t’escolti i ho faci possible –i li féu un petó a la galta.
- En aquestes dues setmanes, no em vull separar de tu ni un sol moment. Les hem d’aprofitar del matí fins a la nit.
- Ja ens inventarem una excusa o altra per dir als teus pares i als meus oncles...
- D’acord, pensem-ho mentre marxem cap a la casa, sinó si que no podré sortir cap nit més.
Els nois s’acomiadaren d’aquell lloc, un lloc que seria seu, el seu cau, on es trobarien d’ara endavant per estar sols, sense ningú que els molestés. De camí cap a la casa, havien de rumiar alguna excusa, a part de la partida de futbolí d’aquella nit, per a les altres nits. Pel carrer on anaven, només es veia la seva silueta a l’ombra dels fanals, la silueta d’una parella que demostrava el seu amor amb el tacte de les seves mans.
- Ja sé que farem –digué l’Enric–. Jo diré als mes oncles que estic fent un treball d’estiu per a l’institut, i cada dia m’he d’entrevistar amb algú. Aniré a la casa i, sempre en presencia teva, diré l’hora i el lloc que he quedat amb l’entrevistat, i serà l’hora i el lloc on quedarem els dos.
- I jo als meus pares els diré que marxo a fer un tomb per conèixer millor el poble –l’Airun estava contenta amb la idea, veuria cada dia al noi d’amagat, com un amor furtiu, sense que ningú en fos sabedor.
- Serà perfecte, Airun, poder estar en tot moment amb tu sense donar explicacions a ningú.
En girar el cantó que donava a la casa, l’Enric va veure que la llum del menjador estava oberta i les mans del dos es van separar a l’instant. Van entrar a la casa, on l’Enric passaria la nit, i es van dirigir al menjador. Allí es trobaven, encara, els pares de l’Airun i els senyors Manlleu.
- Bona nit nois, com ha anat? –preguntà el senyor Josep.
- Bé, bé. Li he presentat els meus amics, i hem estat jugant al futbolí tota la nit, per això em arribat una mica tard.
- Ah si? I què t’han semblat? L’Antoni és bon noi, tat? –Aquesta pregunta no era del tot adequada, què contestaria l’Airun?
- Doncs... –l’Airun no sabia que dir, ja que a aquest tal Antoni no l’havia vist mai– sí...
- S’han fet un fart de riure els dos!– l’ajudà L’Enric en veure que no tenia paraules.
Així van estar un estona, i quan es va acabar l’interrogatori, van marxar a dormir. Abans de posar-se al llit, l’Airun anà a rentar-se les dents com cada nit. En sortir al passadís, topà amb l’Enric, que portava un pijama de ratlles negres.
- Atenció, atenció, un presoner s’ha escapat de la seva cel·la!
- Quant de sentit de l’humor portem damunt, eh! ha ha –l’Enric semblava molest, només ho semblava, i així li fa veure a l’Airun.
- Perdó Enric, no t’ho he dit amb to burlesc, només que m’ha fet gràcia el teu pijama.
L’Enric es girà d’esquena disposat a marxar, però l’Airun l’agafà del braç, el girà i li féu un petó. Llavors l’Enric no es va poder aguantar més:
- Ara ja sé que he de fer perquè em facis petons, ha ha.
- Que dolent ets! Mira que m’ho havia cregut. No et preocupis que t’estaré fent petons a totes hores del dia –i el mirà amb cara d’entremaliada.
- Per cert –saltà de sobte l’Enric– on vas a aquestes hores?
- Anava a rentar-me les dents –contestà l’Airun.
- Doncs, mira per on, que m’han entrat unes ganes de rentar-me les dents!
Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada