- Així que us ha agradat el poble?
Els tres van fer un bot i van girar-se per veure qui era. Es van alegrar en veure que era el nebot dels senyors Manlleu, el mateix que els havia indicat el camí feia una estona.
- Perdoneu si us he esglaiat, però com que us he sentit parlar tant bé del poble, no m’he pogut resistir. Per cert, em dic Enric.
- Tranquil –digué el pare–. Sí, el poble és molt acollidor, a tots ens ha semblat fantàstic, oi Airun?
L’Airun va contestar que sí, però amb un to tímid, com si aquell noi li fes vergonya. Van seguir caminant tots quatre fins la masia, on l’Enric passaria la nit. Un cop van arribar a la casa rural, els esperaven els senyors manlleu. Ells ja s’havien canviat per anar a sopar, i, abans que hi anessin l’Airun i al seva família, van comentar una mica que els havia semblat el volt pel poble.
- El poble és fantàstic! –digué el pare– No m’havia pogut imaginar mai un poble tan acollidor, amb una gent tan amable que et fa sentir com de la família.
- M’alegra sentir això, senyor Pedret –digué el senyor Manlleu. Pedret era el cognom de la família, ja que el pare i la mare duien el mateix cognom. En un poble aquestes coses passen.
- Ja veig que heu conegut el nostre nebot –saltà la senyora Mercè.
- Sí, ell ha sigut qui ens ha indicat el camí per arribar a la casa aquesta tarda –explicà la seva mare.
L’Airun se’l va quedar mirant una estona, repassant els detalls que havia vist quan se’l havien trobar al parc aquella tarda. L’havia vist alt, amb els ulls castanys, el pèl esvalotat. No sabia ben bé el que era, però aquell noi tenia alguna cosa que el feia diferent.
- És un noi fantàstic, sempre el tenim aquí per casa i gairebé cada nit es queda a dormir amb nosaltres. Crec que té més o menys la teva edat, no Airun? –l’Airun es despertà del seu embadocament al sentir que la senyora Mercè pronunciava el seu nom, però la resta de la pregunta no l’havia sentit.
- Com deia, senyora Mercè? És que estava amb les meves cabòries.
- Deia...
- Deia que si jo i tu tenim la mateixa edat –la tallà l’Enric–. Quants anys tens, Airun?
- Ah! Jo setze –l’Airun s’havia quedat descol·locada amb aquell incís de l’Enric.
- Doncs no, no som de la mateixa edat, però no es portem molt, jo en tinc divuit. Però l’edat no importa! –digué l’Enric fent broma, i tots es posaren a riure, menys l’Airun que aquell tipus de bromes davant dels seus pares la feien posar vermella. Des sobte la seva mare digué:
- Sabeu que? Podríem sopar els sis junts, i així seguim xerrant.
- Em sembla una bona idea –digué el senyor Manlleu– vaig a avisar a la cuinera perquè pari taula per a sis i fiqui a refresc una ampolla de cava.
- Molt bé, senyor Josep. Nosaltres aprofitarem i ens anirem a canviar de roba per sopar.
- Molt bé –exclamar l’Enric tot amable– Ens veiem d’aquí una estona. Fins ara, senyora Pedret. Adéu Airun, fins l’hora de sopar.
- Tranquil Enric, ens pots cridar pel nom –digué el Manel.
- D’acord, a partir d’ara així ho faré. Adéu.
- Adéu noi.
L’Enric s’acomiadà de la família mentre ell anava cap al menjador. Quan el Manel i la Paquita ja eren a dalt al replà, l’Airun que anava darrera, es girà d’esquena i, per la seva sorpresa, el noi encara era a l’entrada, amb la mirada posada a les escales. Les seves mirades es creuaren. L’única cosa que els sortí fou un somriure tímid, i així es van acomiadar fins després.
Ja canviats, la família Pedret baixaren a sopar. A la taula, ja s’hi trobaven els senyors Manlleu i, com no, l’Enric, tots tres molt ben arreglats.
- Carai! Quin goig de taula. Aneu tots molt arreglats. D’aquest sopar se’n sentirà parlar –el pare sempre amb els complits
- Bona nit senyor Pedret, vull dir, Manel, vostès tampoc s’han estat de res, van molt elegants, sobretot les dos senyores.
- Home, gràcies Enric –digué el pare com ofès però bromejant.
- Perdó senyor Pedret –el pare el mirà fixament– ai!, Manel. No volia dir que tu no hi vagis, però les dos senyores estan molt maques. La Paquita sembla més jove, i l’Airun, tota una dona.
Quan digué això, mirà a l’Airun i veié que aquesta es posava vermella per moments.
- Moltes gràcies, Enric, aquesta camisa teva també et queda molt bé.
De cop i volta l’Airun i l’Enric comencen una conversa sols sense adonar-se’n.
- A mi no m’agraden gaire les camises, crec que són massa per mudar, però ja que és com un sopar de benvinguda, us havíeu d’endur una bona impressió de nosaltres.
- Tranquil –la noia es posà a riure. Mentrestant els altres es van anar col·locant a un extrem de la taula i l’Enric i l’Airun, van seure l’un davant l’altre–, ja m’he endut una bona impressió de vosaltres, amb tot el tracte, la casa, i aquest sopar només per nosaltres, ja que som els únics hostes de la casa.
- És la nostra manera de ser. En aquest poble som així, oberts amb l’altra gent –es veia que l’Enric estava orgullós dels seu poble.
La conversa va prosseguir mentre durà el sopar. Tots junts van parlar del poble, de la seva història, la cultura, gastronomia... Tots aquells aspectes d’un poble que sempre va bé conèixer. Estaven quasi al final del sopar, quan la senyora Mercè va dir:
- A més a més de tot això, també hi ha una part lúdica del poble, lloc, que em sembla, és el que més interessa a la vostra filla –es posaren tots a riure.
- Aquest aspecte m’interessa, si, no ho he de negar, però els altres no els vull menysprear –i es posà a riure.
- Doncs si vols, en acabar de sopar, jo he quedat amb la meva colla, aquells nois que has vist aquesta tarda, per anar al parc a prendre alguna cosa i xerrar una estona –digué l’Enric tot amable.
- Per mi, perfecte, Ara falta que els meus pare em deixen –i mirà els seus pares amb aquells ullets de nena petita que no ha trencat mai cap plat.
- Sí, sí que hi pots anar. Ens refiem que l’Enric no et portarà a cap lloc estrany, oi Enric? –el Manel li clavà una mirada no gaire amable a l’Enric, i aquesta vegada no anava de broma.
- No, no us preocupeu, la cuidaré com si fos meva!
En acabar el sopar, els dos nois van marxar. Havent sortir de la casa, es disposaren a seguir el camí que els portava al parc, un parc preciós. L’Airun es dedicava a seguir a l’Enric per allí on la portava, ja que ella estava completament perduda. Van travessar el parc, caminant entre una filera d’arbustos verdosos. Al final de la seva caminada arribaren a una petita cascada amb un rierol i font al mig d’una placeta al final del camí. En veure això, l’Airun es quedà de pedra.
Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada