"La filosofia sembla que es dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat", Antonio Tabuchi.
I per fi s'ha fet el silenci. M'he quedat sola a casa. El fred continua entrant per les escletxes que deixen les finestres, i els calefactors s'esforcen, però jo tinc fred. És divendres i estic aquí, quan vull estar allà. He tancat els ulls per un moment i no ha sigut una bona decisió... m'he adormit, i el fred, poc a poc, ha anat desapareixent... A la Renfe hi fa molta calor, li demano al revisor que l'apagui o em porti un mojito. 2 parades i ja arribo, per fi. Tenia tantes ganes de veure't... he passat dos setmanes horribles. Fora al carrer torna a fer molt fred, però estic bé, estic contenta. Penso que et queda perfecte el tall de pèl, i et veig més prim. Jo tinc les mans gelades, però tu no. Em portes a casa, però jo estic cansada, i els ulls se'm tornen a tancar a la meitat del camí.. Ja et despertaré quan arribem, dorm. I m'agafes la mà per escalfar-me-la.... Desperto al sofà de casa tremolant del fred. Tinc les mans sota el coixí, estan calentes. Només a passat una setmana, i sembla que algú es dediqui a allargar els minuts com si fossin xiclet.
Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar
Les llums s’apagaren a les 21.40h. i la gent
emmudí de cop. Tot el Sant Jordi estava a les fosques i tothom esperàvem el
GRAN moment en què Gerard Quintana donés la benvinguda a tots els ‘malparits’
que aquella nit ens havíem acostat al palau per veure els Sopa de Cabra.
Després d’uns minuts eterns d’expectació, Quintana aparegué il·luminat dalt
d’un cotxe a l’escenari, i soltà la frase que tots estàvem esperant: ‘Bona nit,
Malparits!’. L’eufòria esclatà i inundà el palau Sant Jordi de crits, càntics
i, perquè no dir-ho, algunes llàgrimes d’emoció. El grup gironí inicià el
concert amb ‘El boig de la ciutat’, un tema on ja es preveia que el concert
seria inoblidable. Gerard Quintana, després del primer tema va voler agrair a
tota la gent que havíem assistit a veure’ls, i va dir: “Gràcies per ser-hi
aquesta nit. I, sobretot, gràcies per ser-hi els primers!”. A aquest tema el
van seguir ‘Mai trobaràs’, ‘Pell de lluna’, ‘Si et va bé’ i ‘Si et quedes amb
mi’ entre d’altres. Un dels moments més emotius de la nit va ser quan els Sopa
van retre a homenatge al desaparegut Joan Cardona, Niynín, amb una cançó
escrita per a ell: ‘Seguirem somiant’. El grup es va decantar per una versió
acústica, cantada un al costat de l’altre a la part davantera de l’escenari. El
públic ens vam entregar en cor i ànima en aquest moment, i els gironins van
saber tocar-nos la fibra més sensible.
L’escenografia estava cuidada fins l’últim
detall. Hi havia furgonetes abandonades, simbolitzant el moment quan van deixar
de tocar, l’any 1991, i ara re emprenien el grup des del mateix lloc on es va
quedar aquella furgoneta atrotinada i vella amb que anaven als concerts. L’estelada
també va ser una part considerable de l’escenografia, però en aquest cas la
portàvem el públic. Fins i tot, un assistent en va llençar una a l’escenari i
el cantant la va agafar una estona a la mà amb el puny tancat i mostrant-la en
alt, abans de tornar-la a tirar al públic. Els clams independentistes no van
deixar de sonar durant tot el concert, i els sopa agraïren al públic que
lluitessin per una cosa que tant ens pertany, com és la llibertat.
El públic ens vam deixar la veu durant les quasi 3
hores que va durar el concert i no vam parar de corejar totes i cadascuna de
les cançons que els Sopa de Cabra van cantar aquella nit, una nit que quedarà
en la memòria de tots els que estàvem allí, i que vam veure com el nostre somni
es feia realitat.
Per què m'he d'aixecar a les 7.30h del matí per arribar a classe a les 9h?
Per què he d'anar a classe a les 9h?
Per què he d'anar a classe?
Per què he d'estudiar?
El panorama que m'espera no és que sigui negre, és que, simplement, no existeix tal panorama. No tinc objectius pels quals lluitar, ni metes, fins i tot no tinc cap somni, ja que tots han marxat en veure el que ens espera. Tots els al·liscients s'han esfumat i ens queda poc pel qual lluitar. Poc, per por a dir res. Bé, per una cosa sí que vull lluitar i lluitaré, una cosa que sí que em fa aixecar quan sona el despertador, em fa treballar i estudiar, em fa estimar i sentir, em fa viure i somiar. Per tot això, penso aixecar-me i lluitar per tot, perquè la força que em falta dia a dia me la dones tu ;)
Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.
El títol és molt simple, però és clar. Quan faig un cafè (ho poso en primera persona perquè algú pot discrepar), no és només un cafè, sinó converses, mirades, confessions, somriures, preguntes, sorpreses, emocions, sentiments, companyia, "campana", distracció... podria continuar la llista fins molt avall, però és que un cafè ho pot ser tot.
Desitges que s'acabi la classe per anar a la màquina a buscar un bon cafè calent i allí et trobes a mitja classe fent cua esperant pitjar el botó de "cafè tallat" o "cafè amb llet".
Cafè és preparar el sucre a la taula, agafar les culleretes i posar-te davant el televisor esperant que comenci la sèrie de després de dinar.
Cafè és esperar una persona que arriba amb retard i t'ajuda a matar el temps.
Cafè és no voler fer classe i anar a posar el cul a algun lloc, normalment el bar.
Cafè és trobar-te totes a la cuina buscant desesperades un glop d'estimulant per aguantar despertes tota la nit estudiant, i aquell moment mai s'oblidarà.
Cafè és companyia en una comissaria esperant fer una denúncia.
Cafè és despertar-se i sentir la seva màgica olor que et crida per tots els sentits que ja és de dia i que fa un sol radiant.
Cafè pot ser tot, tot el que tu vulguis que sigui.
No deixis que la realitat et faci perdre les ganes de somiar.
