Aquelles petites coses...

Quan la galeta cau amb la banda del cacao a dalt

Una tarde et poses a dormir per descansar la vista i el cap. A fora fa fresca i està ennuvolat. Et despertes sobresaltada pensant que has dormit 8 hores i només fa 15 minuts que ets al llit. Quan t'aixeques, a fora hi fa un sol i una calor que penses: "Vale, he estat hivernant dos dies seguits". Tens encara el cor adormit i penses que hauries d'estudiar, tot i que les ganes han agafat les claus de casa i han anat a fer un vol. Sí, sento que acaben d'agafar l'ascensor. Et prepares un bon cafè amb llet i unes galetes maria amb crema de cacao, que fan una pinta que ja notes el gust abans de provar-les. Ja ho tens tot: apunts, cafè amb llet i galetes. La sorpresa arriba quan una galeta se t'escapa de les mans i penses: "Allí on vagi a parar, serà un merder amb tot el cacao pel terra". Però et sorprèn quan la galeta cau amb la banda de cacao a dalt. Com si no hagués passat res te la tornes a posar a la boca, sense manies. Serà senyal que alguna cosa està començant a canviar?


Que la realitat no et faci perdre les ganes de somiar.

i si salto?

Vidioclip "Negro sobre negro", de José Domingo.

Cada cop li veig més sentit a aquest bloc, als somnis en general.

Exposició el cos de les pàgines (memoria de bitàcola), d'Antònia Ripoll

Sé que és típic, en sóc conscient, voler viure als nostres somnis, però és allí on hi ha el que vull, és allí on sóc jo, és allí on somric, on estimo i on m'estimen. Hem fa ràbia que el cosmos o qui cullons sigui hagi decidit que hem de viure en aquest planeta anomenat "Terra", on només hi trobem merda, guerra, por, corrupció, tristesa, pobresa. Hem fa ràbia no poder viure en el món dels somnis sempre. 

Probablement el món dels somnis és tan preciós perquè només hi vivim durant uns minuts o unes hores. Per aixo la felicitat que vivim allí és més gran que qualsevol que podem viure al nostre món diari.

Disfrutem els somnis fins que puguem, encara que estiguin plens de falses il·lusions.

Somiadora Emboirada.

Y todo es por el ambiente de primavera...

Nubes y mariposas.

Mariposas revoloteando entre las nubes altas pero dispersas.
-¿Qué tiempo hace en tu nube?
-Sol, ¿qué tiempo quieres que haga? Vaya preguntas.
-Pues si hija, hago unas preguntas que realmente dan asco.

Maravillas, palabras bonitas, sonrisas y suspiros.
Suspiros de deseo.
Deseos insoportables que te quitan la respiración y hacen que creas que no puedes continuar.
Las horas pasan.
Respiras y sigues viva.
Deseas, quieres, amas y callas.
Hay amores que callan y duelen.
Amores qeu desean más de lo imaginado y visible.
Amores que renuncian y lloran.
Renuncian por no perderlo todo. Ahí también esta la magia.

Y todo es por el ambiente de primavera...

Sempre... igual.

De vegades fem una foto o un dibuix sense pensar. El fem i punt. El fem perquè ens avorrim, o perquè ens adormim. El fem perquè estem tristos i no volem parlar amb ningú. El fem perquè sentim algo que no volem explicar a ningú.

Ens creiem que ho fem sense fixar-nos, i en realitat tenen més sentit del que ens podríem haver imaginat.

avisa'm, abans no marxis

 "merda, i si s'acaba el món, què. que no ho teníem previst i encara tenim mil coses per fer. i llavors clar. nosé, què faríem? potser fer tweets apocalítptics, donar les gràcies als nostres pares, dormir menys, que total. tindríem por i no sabríem si dir-ho. o com dir-nos les coses mai dites. les coses que volia explicar-te, pensava l'altre dia, però no m'atrevia perquè potser tu no. els plans pendents, allò d'un dia li diré alguna cosa, que no hi perdrem res. però al final callem, que aquí ningú vol perdre estabilitat i per això ens abanderem a l'anar fent. clar que si el món s'acaba, arribaran les presses. escrivim tots els mails pendents, arreglem comptes i desordenem consciències. que potser no, només són finals de capítol amb morts tirats al mar i celebracions incòmodes, però tot és estrany. jo què sé, i si s'acaba el món, què. llavors no s'hi valdrà dir demà ens pertany, la por accelerarà els desitjos i sortiran les paraules que abans frenava una por diferent. potser hi haurà abraçades i direm molta sort, per dir alguna cosa."

Aquesta entrada NO és meva. És del blog cafè i diari  , un blog que admiro realment. Vaig trobar aquesta entrada i vaig pensar: és el que fa molt de temps penso, i mai m'havia atrevit a escriure, i tampoc ho hagués pogut fer millor que ella. Per tant l'hi he agafat prestat i aquí la teniu. Realment m'encanta!

Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.