De sobte, miro cap al cel i em fa por el que veig.
El foc s'escampa sense control, el vent em pega bufetades a la cara amb tanta força que em ploren els ulls.
Tenc les mans gelades i tremol.
I jo em vaig fent petita a mesura que passen els segons... realment no sóc res al costat de tot el que m'envolta,
i ja m'agrada.
Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.
3 comentaris:
saps posar títols amb ganxo, Somiadora
M'agrada, m'agrada molt, i conec de moltes vegades aquesta sensació.
I a més, jo et nombro: Única comentarista del meu blog. Felicitats.
Gràcies, per continuar
i a mi també
Publica un comentari a l'entrada