Guió tancat

És allò que està a dins. On no ho sé. Es veu que volta pel fons, ben endins, amagat entre ossos i líquid pudent. És estrany dir que existeix, i no sé ni el que és, ni com es diu ni on està. Una mica absurd sí. Alguna cosa espiritual que es converteix en física. Es recargola l’estómac i saps que es real, està allí, existeix, perquè el notes. Qui hi ha a dins? M’agrada reviure mentalment i tornar a sentir. És com mirar una pel·lícula i empatitzar amb els actors, sense ser ells.

Revisc els moments, previs, desconeixedors del que esdevindria tot plegat. Aquells moments de descobriment màgic i extrem, oblidant l’exterior i fixant-me en els teus ulls plens d’aigua de mar. L’emoció del retrobament, expectant, nervis, el teu somriure ho fa tot més fàcil. Inevitable el contacte, carícia, dolor 

insensible que m’agrada.

Assaborint el teu tacte, es tanquen els ulls, mirant-se.

Després t’acaricio l’ull una i altra vegada. Aquest també és ple d’aigua de mar. És estrany tot. Allí. Mai abans. Dos. Les hores són més curtes del que voldria.

Un adéu tendre i sincer... i per sempre.

Es tanca el guió, final tancat. Guió escrit amb el temps. Cops de cap i mals de cap. Un guió genial... i dels de veritat. 

Tres puntets blancs

Al cel, a les nits, hi ha millions de puntets blancs que brillen sobre un fons negre. Lluny, assegut a la sorra, un altre punt difuminat. Desorientat, dubtòs, perdut mirant el mar. Es perdria mirant el mar, si no fos perque li fa por la seva grandesa. Acompanyat per la seva soletat, busca respostes, preguntes, busca resoldre lo impossible i entendre un caos. Per un instant, mira el cel. Es torna a perdre tal com abans ho estava mirant el mar. Va mirant aquests puntets blancs, un brilla més que un altre. N'hi ha de vermells, blaus, blancs. Ara desapareix un, ara torna. És un joc que mai s'acaba i que dura fins que un gran punt blanc il·lumina el cel i espanta a tots auqests puntets petits. El punt difuminat es fixa en dos puntets blancs molt petits, però que brillen tant que molesten, és impossible no fixar-se en ells. Són dos puntets que sempre estan allí quan el punt difuminat els necessita. Mira al cel, i apareixen els dos, sempre, seguint al difuminat allí on va. S'apaguen i s'encenen quan convé, però mai, aquests sí que mai, deixaran de brillar. 

(El poder dels Xlls)

Que la realitat no us faci perdre mai les ganes de somiar

Apostem?

La gran aposta de trobar-te a tu mateix. Mil i una maneres de buscar-te, deixant cadàvers al teu pas, cossos morts que paguen la teua incomprensió i el teu desconcert. L'habitació més fosca del món, sembla una cova abandonada pel temps. Fa fàstig i et sents malament. La força ha desaparegut riu avall i t'ha abandonat a la teua sort, sense sentir-te gens afortunada. Podries dir que tot és una merda sí, però res és, només tu fas que sigui. Et creus que tot és lineal i no creus en un futur fill de puta, però existeix i és un cabró. Has de saber jugar en ell, esquivar-lo i portar-lo al teu terreny. Et porta a un joc de casualitats i trobades inesperades, partides que has de jugar i decidir. Tu trobes el camí, i has de saber saltar les pedres o xutar-les, però que no et facin mal. Hi ha jocs fantàstics que t'obren nous mons i són tan temptadors que perdries de vista el camí. 
Queda't a jugar, només si ho decideixes tu. 

Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar

Senzillament, i ja està

De sobte va passar. No sé com ni perquè però els llavis s'estaven acariciant. Un impuls no buscat, un desitg rebutjat, i allí estaven. Pell contra pell, el cos es confonia entre mil carícies dolçes. Passió i tendresa s'agafaven de la mà per no deixar-se mai. Recorrien el cos descobrint cada racó amagat, assaborint-lo i disfrutant. L'excitació en augment emmig d'un torrent de sensacions incompreses però buscades, al fi i al cap. Les mans acariciaven la pell amb ganes i s'agafaven els cossos per sentir-se més prop. Besava el coll amb una dolçor que feia estremir. Després del coll va venir el tors, detenent-se un instant allí, jugant. Baixava i l'excitació augmentava encara més, les carícies pujaven de to i els petits sospirs de la boca eren incontrolables. Aquells petons al coll que feien estremir i la necessitat de no separar-se ni un segon per continuar gaudint... fins al final. 

Cada racó del cos va ser descobert aquella nit per dos animes lliures, amb amor, un amor bonic i tendre, sense culpa ni remordiment. Senzillament, amor. 

Vells fantasmes del passat

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuHwR4-Rcx1OE1XBlwMdv2dC0kKz1Sc1R_ftFIOTp4v-DT3QKVa6e4Kc2sjTejsaPPO8PGWwsixcbUavc2pf8vwOetlZZOA0lrFBGSPQ03l1MM1XvRfWr7TpPea70WrTWcMO7WtTW08Qk/s1600/noche.jpg

Bufades de vent fred,

que t'acaronen cada racó de la pell

escalfant sensacions imaginàries.

Sensacions passades i ara presents,

ganes i desitjos morts de ràbia

i melancolia.

Cremor d'estómac, incendis inexistents

riures sufocats en llàgrimes perdudes

que no entenen aquests miratges.

Miratges recussitats de les cendres,

que no saben si sí o si no,

però saben.

Il·lusions admirant una imatge,

una història, una aventura, un plaer

que res té de real, que res té d'innocent.

Innocència que ja s'ha perdut

sospirant una vegada rere l'altra,

sense que el record pugui borrar les idees.

Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar

La cuadra de porcs

    A vegades ho enviaries casi tot a pendre pel cul i et quedaries ben a gust. Quan estàs rabiosa no penses en res més que matar a algú, i això és el que faria ara. El problema és que hauria de cometre un assassinat múltiple i convertir-me en una assassina en sèrie. No m'importaria massa tampoc.

    Ràbia i por, tot a la vegada. Les coses canvien massa ràpid per poder-les assimilar i fan mal, molt de mal. La superfície és plana, però l'interior és horriblement fosc. Atacs injustos i la justícia amb els assassins i capullos. El "cabronisme" és acceptat i avalat, i només fa mal a innocents. Sabeu que us dic? Que podeu anar tots a pendre pel cul, i que sou una colla de desgraciats. No destijo la vostra mort, seria desitjar massa. 

Canvis. Canvis constants al voltant. Realitats impossibles esdevingudes realitat. Allò que algun dia podria ser, és. Sense pensar, arriba. Dormir, somiar, patir, desitjar... és estimar. Estimar no ets tu, estimar és l'altre, tu no ets ningú, tu ets l'altre. Estigmes d'un passat que recordes, feliçment, però guardes en un calaix del record, tancat amb clau. La clau que ara obre una porta, una porta d'un nou matí. Despertar i uns ulls mirant, és tot. Tot i res més, per a què? La senzillesa és l'art que fa somiar, és l'au que vola i descobreix. Sense paraules, no vull paraules, paraules mortes. Què millor que un fet en comptes de paraules?

Una cançó preciosa...

Por de parlar,

de dir alguna cosa que

no et pugui agradar.

De deixar anar una altre mentida.

A la teva mida.

Por de quedar,

deixar les paraules a qualsevol calaix

per no deprimir-te

o fer-te badallar,

saber que rumies

amb aquella mirada

que no se que m`amaga

Por de dormir

i que en despertar-me 

tot hagi canviat,

sense recordar que ens fa viure plegats

com si fòssim extranys

sentint la rutina 

arrosegant-nos per dintre.

Et veig....

el sol s`amaga entre els teus, cabells

em sents...

aixeques la mirada i en, 

aquell precis instant tot es tant

plàcid i tan clar que em venen

ganes de cridar res no m`espanta.

Por de tot,

sentir aquest pànic

tan sutil i tan boig,

de no ser capaç de somriure

quan dius que m`estimes.

Por, Els Pets

Scriptvm intvs et foris

Les hores passen

sense escriure res.

El llapis no es mou,

el cap es refreda.

Poema o prosa,

 realitat o ficció.

Lletres borroses,

significats ocults.

No hi ha llibre tant dolent

que no tingui algo bo,

ni invenció tant boja

que no tingui algo de cert.

No escric per escriure,

escric per algú

d’existència dubtosa,

que és probable que siguis tu. 

Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

La neu de la barana

I per fi s'ha fet el silenci. M'he quedat sola a casa. El fred continua entrant per les escletxes que deixen les finestres, i els calefactors s'esforcen, però jo tinc fred. És divendres i estic aquí, quan vull estar allà. He tancat els ulls per un moment i no ha sigut una bona decisió... m'he adormit, i el fred, poc a poc, ha anat desapareixent... A la Renfe hi fa molta calor, li demano al revisor que l'apagui o em porti un mojito. 2 parades i ja arribo, per fi. Tenia tantes ganes de veure't... he passat dos setmanes horribles. Fora al carrer torna a fer molt fred, però estic bé, estic contenta. Penso que et queda perfecte el tall de pèl, i et veig més prim. Jo tinc les mans gelades, però tu no. Em portes a casa, però jo estic cansada, i els ulls se'm tornen a tancar a la meitat del camí.. Ja et despertaré quan arribem, dorm. I m'agafes la mà per escalfar-me-la.... Desperto al sofà de casa tremolant del fred. Tinc les mans sota el coixí, estan calentes. Només a passat una setmana, i sembla que algú es dediqui a allargar els minuts com si fossin xiclet. 

Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar

Sopa al Cor

Moment del crit "Bona nit, malparits!"

Les llums s’apagaren a les 21.40h. i la gent emmudí de cop. Tot el Sant Jordi estava a les fosques i tothom esperàvem el GRAN moment en què Gerard Quintana donés la benvinguda a tots els ‘malparits’ que aquella nit ens havíem acostat al palau per veure els Sopa de Cabra. Després d’uns minuts eterns d’expectació, Quintana aparegué il·luminat dalt d’un cotxe a l’escenari, i soltà la frase que tots estàvem esperant: ‘Bona nit, Malparits!’. L’eufòria esclatà i inundà el palau Sant Jordi de crits, càntics i, perquè no dir-ho, algunes llàgrimes d’emoció. El grup gironí inicià el concert amb ‘El boig de la ciutat’, un tema on ja es preveia que el concert seria inoblidable. Gerard Quintana, després del primer tema va voler agrair a tota la gent que havíem assistit a veure’ls, i va dir: “Gràcies per ser-hi aquesta nit. I, sobretot, gràcies per ser-hi els primers!”. A aquest tema el van seguir ‘Mai trobaràs’, ‘Pell de lluna’, ‘Si et va bé’ i ‘Si et quedes amb mi’ entre d’altres. Un dels moments més emotius de la nit va ser quan els Sopa van retre a homenatge al desaparegut Joan Cardona, Niynín, amb una cançó escrita per a ell: ‘Seguirem somiant’. El grup es va decantar per una versió acústica, cantada un al costat de l’altre a la part davantera de l’escenari. El públic ens vam entregar en cor i ànima en aquest moment, i els gironins van saber tocar-nos la fibra més sensible.

L’escenografia estava cuidada fins l’últim detall. Hi havia furgonetes abandonades, simbolitzant el moment quan van deixar de tocar, l’any 1991, i ara re emprenien el grup des del mateix lloc on es va quedar aquella furgoneta atrotinada i vella amb que anaven als concerts. L’estelada també va ser una part considerable de l’escenografia, però en aquest cas la portàvem el públic. Fins i tot, un assistent en va llençar una a l’escenari i el cantant la va agafar una estona a la mà amb el puny tancat i mostrant-la en alt, abans de tornar-la a tirar al públic. Els clams independentistes no van deixar de sonar durant tot el concert, i els sopa agraïren al públic que lluitessin per una cosa que tant ens pertany, com és la llibertat.

El públic ens vam deixar la veu durant les quasi 3 hores que va durar el concert i no vam parar de corejar totes i cadascuna de les cançons que els Sopa de Cabra van cantar aquella nit, una nit que quedarà en la memòria de tots els que estàvem allí, i que vam veure com el nostre somni es feia realitat.

Continuo plorant recodant l'inici del concert...

L'ull de Sauron

De sobte, miro cap al cel i em fa por el que veig. 

El foc s'escampa sense control, el vent em pega bufetades a la cara amb tanta força que em ploren els ulls.

Tenc les mans gelades i tremol.

I jo em vaig fent petita a mesura que passen els segons... realment no sóc res al costat de tot el que m'envolta,

i ja m'agrada. 

Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

Me la dones tu

Per què m'he d'aixecar a les 7.30h del matí per arribar a classe a les 9h?

Per què he d'anar a classe a les 9h?

Per què he d'anar a classe?

Per què he d'estudiar?

El panorama que m'espera no és que sigui negre, és que, simplement, no existeix tal panorama. No tinc objectius pels quals lluitar, ni metes, fins i tot no tinc cap somni, ja que tots han marxat en veure el que ens espera. Tots els al·liscients s'han esfumat i ens queda poc pel qual lluitar. Poc, per por a dir res. Bé, per una cosa sí que vull lluitar i lluitaré, una cosa que sí que em fa aixecar quan sona el despertador, em fa treballar i estudiar, em fa estimar i sentir, em fa viure i somiar. Per tot això, penso aixecar-me i lluitar per tot, perquè la força que em falta dia a dia me la dones tu ;) 


Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

No és només un cafè

El títol és molt simple, però és clar. Quan faig un cafè (ho poso en primera persona perquè algú pot discrepar), no és només un cafè, sinó converses, mirades, confessions, somriures, preguntes, sorpreses, emocions, sentiments, companyia, "campana", distracció... podria continuar la llista fins molt avall, però és que un cafè ho pot ser tot. 


Desitges que s'acabi la classe per anar a la màquina a buscar un bon cafè calent i allí et trobes a mitja classe fent cua esperant pitjar el botó de "cafè tallat" o "cafè amb llet". 


Cafè és preparar el sucre a la taula, agafar les culleretes i posar-te davant el televisor esperant que comenci la sèrie de després de dinar. 


Cafè és esperar una persona que arriba amb retard i t'ajuda a matar el temps. 


Cafè és no voler fer classe i anar a posar el cul a algun lloc, normalment el bar. 


Cafè és trobar-te totes a la cuina buscant desesperades un glop d'estimulant per aguantar despertes tota la nit estudiant, i aquell moment mai s'oblidarà.


Cafè és companyia en una comissaria esperant fer una denúncia.


Cafè és despertar-se i sentir la seva màgica olor que et crida per tots els sentits que ja és de dia i que fa un sol radiant. 


Cafè pot ser tot, tot el que tu vulguis que sigui.






No deixis que la realitat et faci perdre les ganes de somiar.

Esquitxos d'un estiu

Locutar, gravar, emetre, cafè, agenda i directe.
Festa, aire, cervesa, ball, pub, pau.
Cine, somriures, conversa, carícies, petons, riu, abraçades.
Silenci, ball, segrest, passió, alegria, petó, ball, mirades, ganes contingudes.
Passat, present i futur, confiança i suport.
Sopar, passejar, bany, estimar, agradar, agradar molt.
Mirades, carícies, abraçades, pors, i un t'estimo.
Plors d'alegria i complicitat.
Cotxe, babosa, gallina, ocell, escorpí i mosques.
Pollastre arrebossat, fajitas, torrades i pomada.
Coves, aigües transparents, sorra, vatros.
Aquest estiu he viscut, has viscut, hem viscut.

Foto de Nat

Swing life away

Perquè sí. Perquè a partir d'ara vull dir sí, vull sentir, vull estimar, vull somriure i vull viure. Vull deixar de banda els malsdecap, vull no pensar en allò que no em fa feliç, i mirar endavant, mirar-te a tu. Perquè sense voler-ho he descobert que la màgia pot estar al teu costat i no veure-la. I quan t'acaricia el braç t'adones que és més fantàstic del que t'havies pogut imaginar. S'ha acabat pensar. Començaré a ser jo.

Tot això té una olor especial

Palometes i t'agafo la mà. Et beso, t'acaricio, t'abraço. Hem surt sense adonar-me'n. Aquesta nit té una olor especial, olor a tu, olor a mi, color tènue i color brillant. El tacte suau dels teus cabells i les teves paraules a cau d'orella. No sóc jo, no estic aquí. Això és una altra cosa. Això és allò que sempre desitjes i que mai arriba... fins que ho fa.

Els somnis sobrepassen la realitat

Smells like happiness

Primeres impresions, sensacions i desitjos.

Allò que busques i no esperes trobar,

però que arriba i se't planta davant dels nassos

i et diu: hola!

Acords complicats de guitarra

"Smells like teen spirit", nooo

Smells like happiness!

T'abraço i no em vull separar

em susurres i encara et desitjo més,

vull menjar Cookies & Cream

i beurem una llet merengada.

Somiar en un concert

i tu al mig de la gent,

em somrius i ens oblidem de tot

només vull abraçar-te i cridar

perquè tothom sàpigue

que he vist sortir el sol. 

Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

Mai no és massa tard per tornar a començar

El cos està cansat per no haver dormit la nit anterior. El peu està adolorit de trepitjar l'accelerador. El cor està content i s'obre quan arribem al paradís. Aire fresc envoltat d'arbres, una posta de sol envoltada de rosada, unes vistes engrandides per les altures. Quant cau la nit, la lluna no hi és, i al seu lloc floreixen com bolets milions d'estrelles blanques, rojes i blaves. Quant la mirada es creua amb aquesta meravella de l'univers, la meva boca emmudeix i el meu alè s'asseca. Mai havia vist el cel com el veig ara, mai abans havia vist tantes estrelles i, fins i tot, s'intueix el rastre difuminat d'una galàxia. En tot això, ens abracem, apaguem les llums i cantem Camins, mentre alguna llàgrima surt per veure el cel il·luminat.
"Mai no és massa tard per tornar a començar, pren la direcció del teu cor"



Que la realitat no us faci perdre les ganes de somiar.

Aquelles petites coses...