Al dia següent, l’Airun, en despertar-se, s’aixecà plena de vitalitat, amb ganes de començar el nou dia, cosa que no li passava molt sovint. S’havia passat tota la nit somiant amb ell, sabia que aquelles setmanes serien perfectes.
- Bon dia! –digué l’Airun en arribà al menjador per esmorzar.
- Vaja Airun, si que véns eufòrica! –respongué la senyora Mercè.
- És que he dormit tan bé aquesta nit...
L’Airun s’assegué a la taula amb la senyora Mercè i en Josep, els seus pares encara no havien baixat. S’omplí la tassa de llet calenta, s’agafà una torrada, se la untà amb melmelada i... faltava alguna cosa:
- On és l’Enric? Encara no ha baixat? –preguntà l’Airun.
- Normalment sempre fa tard a l’esmorzar, perquè li costa llevar-se, però no trigarà. A més, crec que ahir a la nit es va passar l’estona parlant amb alguna de les noies que van arribar a la matinada a la casa, perquè he sentit que s’ha agitat tard –la Mercè no es podia imaginar que la noia a qui es referia era l’Airun.
- Ah! Mira ell! I això ho fa sempre?
La Mercè es posà a riure.
- Amb totes les que es deixen! –es posa a riure–. De vegades les convida a fer un bol per xerrar, però això només ho fa amb algunes. La última que recordo, era una noia molt guapa, que la portà a passejar dues o tres vegades, i se’l veia molt content, però ella va marxar, i es quedà bastant xafat, però era un risc que havia de córrer –la noia cada vegada s’anava posant més blanca–. Però ja et dic, el que fa normalment es fer-les xerrar una estona la nit que arriben i l’endemà ja no se’n recorda, com aquell que diu.
La cara de l’Airun s’allunyà d’aquella eufòria i alegria que portava a primera hora del matí. S’acabà l’esmorzar i pujà a l’habitació, amb tanta mala sort que per les escales es trobà a l’Enric que baixava.
- Com us està de bé el sol del matí a les noies! Bon dia, guapa –digué l’Enric tot baixant les escales a corre-cuita. Se’l veia content.
- Bon dia –el to de l’Airun sonà sec. El mirà i marxà dalt a acabar-se d’arreglar, tot i que el que millor li aniria seria una dutxa d’aigua freda, molt freda.
- Airun –digué el noi abans de perdre-la de vista– he quedat amb el fuster a les onze al lloc d’ahir a la nit.
L’Airun no es girà i no li feu cas. Semblava molesta. L’Enric es quedà ben parat. Pensà que era perquè no volia aixecar sospita. Ell baixà a esmorzar. En canvi, l’Airun s’arreglà i digué als seus pares que marxava a fer un tomb. Amb la bossa al coll, sortí de la casa. No sabia si havia d’anar a la cita amb l’Enric, o deixar-lo plantat, perquè segur que en trobaria una altra per passar el matí. Caminant, caminant trobà un banc vora un jardí preciós, ple de roses i tulipes. S’hi assegué. Estava amoïnada, trista, es sentia enganyada. Per a l’Enric era una més, una noia més que passava per aquella casa i a qui podria enganyar fàcilment. Per a ella l’Enric era el primer noi que li havia fet sentir alguna cosa dins seu. Havia estat un sentiment des del primer moment que l’havia vist. Tot era com un somni, ell l’havia portat a passejar, se li havia declarat, havien xerrat... alguna cosa dins seu li feia creure que ella era diferent, que entre els dos havia nascut alguna cosa més que una amistat, però potser el que ella no es pensava, és que era alguna cosa menys que un amor.
Asseguda en aquell banc, i enmig d’aquestes cavil·lacions, prengué una decisió: aniria al lloc on havien quedat, però arribaria abans que l’Enric.
Caminar pel lloc que l’Enric li havia ensenyat, i de seguida arribà a la font de Cirne. En veure el banc on l’Enric, la nit anterior, li havia fer el primer petó, sentí una mena d’angoixa, un sentiment a mig camí entre tristesa i felicitat. Esperant que es fes l’hora, deixà les coses al banc i s’acostà a la font. Tirava una pedra rere una altra i escoltava el xiuxiueig de l’aigua que baixava per la petita cascada. “És un lloc preciós, pensà”.
Sentí passes i es girà. Era l’Enric que entrava tot content pel camí que donava a la font. La noia no es mogué. De sobte notà les mans del noi que l’agafaven per la cintura i l’abraçaven.
- Amb tu, aquesta font guanya encant –digué baixet a l’orella de la noia.
Sense contestar, l’Airun arrambà les mans del noi i s’assegué al banc. L’Enric es quedà paralitzat.
- Airun... –sospirà– ja m’ho a semblat aquest matí, però no n’he fet cas... i ara veig que sí, estàs molesta, i no se per què.
- Mira Enric, sí, estic molesta, i per això he vingut aquí, perquè volia parlar amb tu –es posà còmoda de cara a ell–. Enric, des del moment en què et vaig veure per primera vegada, justament ahir la tarda, no has marxat del meu cap. Els teus ulls es quedaren gravats dins meu, i la teva mirada em traspassà. Per a mi, això tan especial que hi ha entre nosaltres és vertader, els meus sentiment són totalment sincers –el noi li agafà la mà– però aquest matí, en llevar-me, estava parlant amb la teva tieta, i m’ha explicat que això de jugar amb les noies de la casa ho fas amb totes les que vénen...
- I també t’he degut explicar que no a totes les invito aquest lloc –l’Enric la tallà.
- Sí... menys amb una.
- Mira Airun, no t’ho volia explicar perquè són coses del passat, que han estat importants per a mi, però m’han fet molt de mal, i preferia no recordar, però tu ets especial –la cara del noi s’anava posant seria–. Podria dir que ja fa uns dos anys, va venir una noia amb els seus pares a passar una setmana a la casa dels meus tiets. Una noia com tu. També, quan la vaig veure, em vaig enamorar d’ella. Era una noia tímida, però tenia alguna cosa amagada, alguna cosa que no vaig arribar a conèixer, però que em tornava boig. Vam passar una setmana fantàstica, tot el dia junts. També la vaig portar a la font. Aquest lloc és la meva segona casa, podria dir que m’hi passo els dies. És com una mena d’amagatall per fugir dels problemes o d’allò que necessito oblidar. M’agrada per la seva bellesa, la seva tranquil·litat. Si mires només la font, no li veus res. Si mires només el banc, tampoc hi trobes res. Però si mires el conjunt de la font, el banc, la cascada, els arbres... fan que aquest lloc sigui únic. Tot i ser la font del poble, no hi ve quasi ningú, i jo no m’hi mouria. Per això, quan sento que alguna persona és especial, la porto aquí. El que va passar amb aquella noia va ser que la nit que havia de marxar havíem quedat aquí per dir-nos adéu. Quan hi vaig arribar, la vaig trobar acaramel·lada amb el meu millor amic. No em perdonaré mai haver-li ensenyat aquest lloc -per la cara de l’Enric, queia una llàgrima.
- Ho sento, Enric –l’Airun li torcà la llàgrima i l’abraçà– si hagués sabut aquesta història no t’hauria tractat així, em sap molt de greu de veritat.
- Suposo que jo també m’hagués comportat així al teu lloc.
- Jo puc ser com vulguis, però això no t’ho podria fer. No entenc el que podia passar pel cap d’aquella noia per fer-te això. Jo et veig una persona sincera, però ja he patit molt, i acostumo a desconfiar de la gent, sobretot de la que més m’importa –la noia li feu un petó.
Amb aquestes paraules els dos nois es sinceraren, i amb les seves mirades deixaven clar el que passava entre els dos: amor. A poc a poc s’anaven coneixent.
Tenien tot el temps del món per xerrar i acabar de coneixes. Els dos asseguts al banc, contemplant la bellesa d’aquell lloc, acariciant-se, estimant-se... quan de sobte l’Airun cridà:
- Pare! Mare! –féu un bot del banc i es quedà de peu- però què feu aquí?
- El mateix que vosaltres, Airun, hem sortit a passejar –saltà la mare un poc molesta.
- Anem-nos-en Paquita, que fem nosa –però el pare si que estava molest, i molt.
- No si us plau, senyor Pedret, vull dir Manel, podeu seguir passejant que jo i l’Airun només estavem xerrant un mica – l’Enric estava molt nerviós.
- Xerrant? –el pare s’enfurismava– d’això en dius xerrar tu? Com canvieu el significat de les paraules, els joves, quan us convé!
- Pare, no cal que et posis així, ens estem coneixent, no és cap mal.
- Ara el defenses? Mira per on! –el Manel es girà de cara a la Paquita– Mira Paquita, semblen dos enamorats!
- Perdoni, Manel –l’Enric estava una mica molest pel to del pare de l’Airun– i si ho fóssim?
- Mira Enric, no em facis posar nerviós que estic de vacances i no em convé gens. Marxem, Paquita –i dirigint-se a l’Airun– i amb tu ja parlarem a la casa.
Els pares de l’Airun emprengueren el camí de tornada, i l’Enric i l’Airun es quedaren ben sols, sense saber que dir. L’Airun es sentia decebuda pels seus pares, aquella poca incomprensió per part seva, el silenci de la seva mare en veure les paraules del pare, el fet que l’Enric la defensés més que la seva pròpia mare. Tot un plegat d’emocions i sentiments que feien reflectir en la cara de l’Airun un estat de tristesa.
- Airun, amor, no vull que estiguis així. Ja se que ha sigut un pal que els teus pares ens hagin vist aquí... junts, però només has de deixar passar els dies i tot passarà.
- No ho entens, no és que m’hagi fet vergonya que els meus pares m’hagin vist aquí amb tu, que també, sinó el to del meu pare, com si estès fent alguna cosa malament, quan l’únic que faig és estar amb la persona que m’agrada, i que de moment m’està donant una felicitat que mai he tingut. No hem puc creure que la meva mare no m’hagi defensat, s’ha quedat callada, només m’has defensat tu...
- He fet el que sentia que havia de fer. Vulguis o no les paraules del teu pare també m’han afectat a mi. No sé, era com si jo t’hagués de tractar malament, i això no ho podia permetre.
L’Enric s’abraçà al coll de l’Airun, amb una actitud de nen petit que vol alguna cosa, però, simplement, el que volia era un somriure seu, veure-la somriure, per fer-li oblidar, per un instant, el que havia succeït feia una estona.
Tornant cap a la casa, l’Airun anava amb el cap baix. L’Enric li preguntà què li passava:
- És que no m’entusiasma gaire arribar a l’habitació i trobar-me amb la cara seriosa del meu pare, amb el seu posat d’indiferència.
- No et preocupis, ara no has de pensar en això, el que fem està bé, i ningú ens ho impedirà.
En creuà la porta de la casa, els nois es separaren, i l’Airun marxà cap a l’habitació. A les escales, es girà i l’Enric li donà una mirada: “Ànims”.
La discussió amb el seu pare no es va fer esperar. Temps d’entrar a l’habitació ja l’esperava, i els crits vingueren a continuació. L’Enric no es podia quedar a baix i, guiat per la curiositat, anà a l’habitació de l’Airun. Al principi del passadís, uns crits li van cridar l’atenció. En arribar a la porta, posà l’orella a la fusta:
- ...ets una nena, només tens 16 anys! No et pots fiar de cap noi que tingui més anys que tu! Et portarà per allí on voldrà! –el Manel estava molt enfurismat, cridava i cridava.
- Pare –els plors de l’Airun ofegaven les seves paraules– sempre m’has fet desconfiar de tots els nois amb que he tingut amistat, mai he pogut tenir una persona que m’estimés al meu costat, i jo pensava que algun dia n’aprovaries algun, però ara veig que no canviaràs!
- No n’he aprovat cap perquè no te’n convé cap, jo sé el que et convé!
- Mira, pare, no sé com és l’Enric, però el que he vist de moment m’ha agradat, i molt! Aquesta vegada no el deixaré perdre, pare, encara que només el pugi veure aquests dies.
- El veuràs si jo vull que el vegis! –estava fora de si.
- No entenc aquesta mania teva, aquesta actitud tan paternalista. L’únic que aconsegueixes és fer-me sentir com una nena rara, que no pot confiar amb ningú, i que ja no volen per por al seu pare. Això no ho aconseguiràs amb l’Enric! No intentis amenaçar-lo com a la resta per a que em deixen en pau, a ell no!
- T’he dit que a aquest noi no el veuràs més, jo...
- Deixa’m que em fas mal! –l’Airun corre cap a la porta desesperada.
- No hem deixis parlant! –però l’Airun no se l’escolta i marxa corrents, tant que no s’adona que l’Enric estava fora de l’habitació, i que ho havia sentit tot–. T’he dit que vinguis aquí!
El pare sortí corrents per seguir-la, però en veure l’Enric fora plantat, tornà a l’habitació i tancà la porta amb un gran cop.
En baixar per les escales, en busca de la l’Airun, el noi es trobà amb la seva tieta, que li preguntava perquè la noia havia baixat corrents les escales plorant. L’Enric se la deixà parlant i sortí de la casa per buscar-la. Ja sabia on la podria trobar. Quan passar els arbres i veié la font, de seguida sentí els plors de la noia, que jeia al banc.
- Enric! –cridà de seguida quan el veié–. Sabia que vindries, el meu pare...
- Ho se tot, ho he sentit tot –la tallà el noi–. Hem sap molt greu haver-ho sentit, però he pujat per veure com et trobaves i he sentit els crits. Tot el que li has dit és veritat?
- Sí –la noia semblava disgustada– no volia que ho sabessis, per por a què m’abandonessis, perquè el meu pare no vol que vagi amb cap noi.
- Airun, comprèn que ets l’única nena que té, i et vol protegir.
- No, Enric, no. El seu no és protecció. No has sentit com em parlava? Estava fora de si, els ulls li sortien de les òrbites. Quan tinc una amistat amb un noi, fa tots els possibles per evitar-ho, i els nois ja no volen sortir amb mi, per por al meu pare.
- Sempre hi ha límits per a tot, però segur que tot s’arreglarà. Jo no vull fer cas a ningú, i si tu no li’n fas al teu pare, jo tampoc. Vull estar amb tu.
- Com li he de fer cas? Aquesta vegada no Enric, aquesta vegada no.
- Vols que anem a dinar? No cal anar a la casa, al poble hi ha un restaurant que fan unes picades... per llepar-hi els dits! –l’Enric arrencà un petit somriure a la noia.
- El que no vull es veure el meu pare.
Amb aquestes paraules, el noi no s’ho pensa dos cops i, agafant l’Airun de la mà, marxaren cap a la Fonda Blanca, on passarien el seu primer àpat com a parella.
Caminant cap a la casa de tornada, els nois parlaven del dinar, i la noia estava contentíssima.
- Així que t’ha agradat, oi? –l’Enric preguntà.
- Estava tot boníssim! –l’Airun es tocà el cap amb la mà– Ai!
- Et trobes bé?
- He tingut com una punxada al cap, deu ser el cansament i la ràbia que porto a dintre, no serà res. Gràcies Enric –la noia li féu una carícia a la cara amb la mà, per agrair-li que es preocupés per ella.
S’anaven acostant a la casa, i el pare de l’Airun l’esperava a la porta
- Què t’havia dit jo? –cridà el Manel de lluny.
- Pare si us plau, ara no, que estic cansada.
- Què vol dir que estàs cansada? Et trobes bé? –l’actitud del pare canvià de cop. Ja no estava enfadat, la seva cara reflectia més aviat preocupació. Li anà a acariciar la cara.
- No em toquis! –hi hagué una pausa– On és la mare?
- A l’habitació.
- Doncs vaig a estirar-me, a veure si descanso. Enric m’acompanyes fins dalt?
- És clar.
El pare anava a parlar, però amb la mirada de l’Airun, es repensà. Quan arribaren a dalt, la parella s’acomiadà amb una forta abraçada.
- Enric gràcies per tot. Estàs aguantant el que uns altres no han aguantat, i no t’ho podré agrair mai prou –mentre l’abraçava digué– T’estimo.
L’Airun entrà a l’habitació, i li explicà tot a la seva mare. Li digué que no es trobava bé i s’agità una estona.
